Brillant eclipsi

Alguna cosa s’ha trencat. Sense entendre’n el motiu, una gota d’aigua bota i rebota i arrenca un inici de la vida meteòric. De seguida, arriben els amfibis que, amb el joc, abandonen l’aigua i s’endinsen a la terra. I, unes escenes més tard, els primats es rebel·len contra un humà, el rostre del seu besnét. I aprenen a cultivar i relacionar-se amb la natura. L’ànsia de volar (sigui des del trapezi o des d’un llit nupcial) creua per la ment dels humans i no s’atura fins a dominar la gravetat, navegar amb salts mortals i accedir a l’univers. Així és la vida. Així pretén comportar-se aquest nou esclat brillant i espectacular del Cirque du Soleil a Totem. Una peça brillant però amb evidents eclipsis.

Alguna cosa s’ha partit.El director Robert Lepage deia, en la creació de Totem, (segons ens explicaven uns mesos enrere membres del Cirque) que celebrava molt bones idees però que “no corresponien a aquell espectacle”. Sembla, doncs, que la força de la producció s’ha imposat. Perquè la preciosa metàfora dramatúrgica de Totem queda partida constantment per uns números d’alta acrobàcia però despullats d’aquella coherència del fil argumental. La minuciositat del altres muntatges de carpa queden en el record dels espectadors. Tothom coincideix que hi ha un primer amor amb el Cirque du Soleil. El bateig marca. Però, fins ara, es podia veure com, tot i que la màgia inicial ja fos coneguda, els nivells de qualitat i de sensibilitat es mantenien ben tibats. La diferència del Cirque du Soleil respecte dels grans espectacles d’acrobàcies clàssiques no és només el vestuari, la il·luminació i el cos orquestral en directe, sinó que, al costat del número estel·lar es mouen personatges de la peça que li donen sentit i que aconsegueixen que flueixi, sense talls. No és aquest el cas. Els talls són evidents. Aquests secundaris s’han fos potser pel domini d’una tecnologia (un pont retràctil imponent) i un audiovisual tant suggeridors com impactant.

Quant a circ, sorprenen els monocicles amb bols del quintet de xineses i la potència i acrobàcia de les barres russes. És preciosa l’evolució de l’exercici de pal en un aparell amb quatre. O com es transforma el malabarisme de rebot de pilotes dins d’un matràs gegant. La simplicitat ve del clown més pur (Fisherman) que navega paral·lel al fil argumental, sense capar-lo.

Els crits espontanis de “llibertats presos polítics” van ser aplacats en l’arrencada de la inauguració. Algun problema té la companyia si no sap entendre que també el públic necessita cauteritzar una ferida, que no és subjecte passiu. Tothom va entendre el dolor dels artistes quan van homenatjar el seu company mort en una actuació, feia pocs dies a Florida. La companyia hauria de pensar com posicionar-se davant del dolor d’un grapat del públic que demana dignitat. Posar-se de perfil potser és políticament correcte a curt termini, però no és el paper que es marca l’art. Que l’esquerda no creixi.