Màgia efervescent per retratar la dura realitat

El teatre uruguaià farà forat al TNC. Ho mereix. Ja hi va haver una primera incursió la temporada passada amb Sergio Blanco i, ara, s’ha construït una producció a partir d’un text original de Gabriel Calderón. Pel to, recorda molt el teatre de la ciutat quasi veïna de Buenos Aires. La fantasiosa màquina del temps permet de retratar amb cruesa la soledat, la dels desprevinguts per l’amenaça de la dictadura i la d’un dolor indeterminat per no saber pair (o no tenir) prou elements d’informació sobre un passat, tant global com familiar. És magnètic.

En volem més, de Gabriel Calderón. El seu treball té una intensitat estranya (qui tingui memòria que recordi aquell 4D’òptic, a la Sala Beckett el 2003, de Javier Daulte). Els personatges es veuen obligats a parlar accelerats i, alguns, amb notables dificultats a la seva manera d’interpretar. Però tots aquests impediments fan que la peça guanyi una densitat dins d’una caixa de sabates embrutida pel temps.

La intenció teatral de Calderón comença amb el dubte de quan el país haurà superat les cicatrius de la dictadura. S’haurà acabat quan hagin mort tots els actors, els protagonistes (víctimes i botxins)? El personatge de la filla/neta insinua que no, que el dolor, si no s’explica, esdevé explosiu. Afecta molt més enllà de la seva pròpia vida i els seus coneguts. La tesi es distancia molt del que podria ser un dur i compromès documental. Prefereix abordar-ho des de fronteres laterals. Deixant el personatge principal Bruna Cusí en una inquieta llum que li fa abusar de l’amor de la seva parella. Una altra vegada, reprodueix el disparador de l’amor per protegir i acabar generant més dolor, encara.