Nous jocs de cartes?

Sempre buscant un nou estímul per escriure i representar, per sorprendre. Si Mala broma, insisteix en un humor que retrata la societat de manera similar que a L’idiota, els altres tres treballs tiren la baralla i comencen amb un joc nou. Projecte Ingenu i Teatre de l’Enjòlit, per a la seva sana dèria a investigar; El despertar de la primavera per aventurar-se al musical de gran format.

‘Mala broma’

a L’embolic amarg està servit. Jordi Casanovas presenta un nou artefacte còmic com l’èxit d’El test (2016), de Jordi Vallejo, però amb uns personatges massa bipolars. Amb l’excusa de quins són els límits de les bromes es transita per escenes de violència física, però sobretot de col·lapse emocional amb la insinuació d’una aproximació sexual antinatural. Si l’obra enreda l’espectador i momentàniament els personatges, es troba a faltar que hi hagi la complicitat de l’actor amb el públic. Són quadres que sempre es juguen des de la veritat del moment, tot i que és evident que en molts casos se sap que és una broma pesada. I aquest engany sobre la trampa, permet que el públic es replantegi la poca honestedat dels protagonistes però situa l’actor en un espai massa fràgil, indefens, que li costa interpretar amb claredat. L’obra procura no sentenciar. Si era imprescindible un gir final per destensar tant dramatisme al final es tanca massa desballestat, com una broma final innòcua, que desactiva les alarmes del muntatge.

‘Vaig ser Pròsper’

a Com aquell pròleg de Hamlet de Rigola (European house, 2006) Projecte Ingenu ha descartat el suggeridor vers de Shakespeare destil·lant les emocions més que les accions. També juga amb un espai escènic i una acció múltiple que no es preocupa gaire de jerarquitzar les accions. Una imatge de televisió amb retransmissions de passatges ben diferents, en tot cas, ajuden a establir els canvis de quadres. El telèfon multiplicat per l’espai evoca la soledat més fosca de Iuanme quan la trucada és per anunciar la mort d’algú estimat. Pròsper, ara, és a casa. I, tot d’una, recorda el seu episodi de La tempesta. Fer la translació de Pròsper, Miranda, Ariel o els altres personatges (Caliban) en un moment concret de l’escena és tan inexacte com innecessari. El que sura és la fi d’un Pròsper que perd la raó, la memòria, l’escalf. Els esperits li treuen el que ell es va guanyar amb els llibres. Si el cop de canell en la dramatúrgia és de molta envergadura, fa un salt molt més enllà que les seves posades en escena de Yerma o Romeu i Julieta, el salt mortal interpretatiu també és de risc. Se’n surten molt bé amb un cant suau, que posa el coixí càlid a l’escena, troben instants coreogràfics de joc virtuós (quan Pròsper sopa) i enèrgics (amb balls tribals en un pis que es va desmembrant) però encara han d’assegurar el gest, contenir-lo en alguns quadres muts que necessiten moure per transmetre, quan és molt més eficaç la intenció de la mirada. Un treball de creixement, que obliga a una atenció i predisposició del públic. Però que si s’hi entra sense l’obsessió de voler reconèixer La tempesta o entendre les relacions (o identificacions) dels personatges i es deixa que sigui una marea que vagi xopant l’escena, es pot disfrutar molt. Projecte Ingenu, tot i els llampecs puntuals imprescindibles per dotar de ritme una escena, ha atenuat la força de les onades, l’ha deixat molt pausada: no és un xàfec fred i que despulla, si no una aiguat càlid que transita i empeny els mobles i les catifes, capriciosament com aquella escena mítica de la bossa de plàstic volant a l’empara del vent (i la banyera) a American beauty.

‘El misteri de Fermat’

a Teatre de l’Enjòlit ha fet un gir puntual cap al teatre divulgatiu. La passió pel cas del teorema de Fermat i l’obsessió d’Andrew Wiles fins aconseguir desxifrar-lo els ha apropat a un teatre pensat per a instituts. És un bon exercici que les companyies provin camps nous; però seria millor si poguessin comptar amb còmplices que els ajudin a una dramatúrgia, avui, massa plana. En realitat, no hi ha conflicte. Només exposició cronològica dels diferents científics que van intentar respondre a la provocació matemàtica de Fermat. Posar discussió científica (o filosòfica) a escena és molt atractiu. Perquè permet projectar les fórmules directament. Però, rebut des del públic, això no atrapa ni interpel·la prou. Tom Stoppard construeix un joc de relacions intrigants a Arcàdia (TNC, 2007) molt més enllà dels càlculs matemàtics, dirigit per Ramon Simó. Loscorderos deliren amb el gat de Schrödinguer a Afasians (La Pedrera, 2016). En realitat, doncs, pocs procuren fer una demostració científica a escena. Teatre de l’Enjòlit pateix del mateix que l’experiment de la FEI, Galileu, (Club Capitol, 2017) que també pretenia atrapar l’interès dels estudiants de batxillerat. El treball dels actors és quasi farsa. La timidesa de Wiles contrasta amb tots els altres amb afany de poder i reconeixement. Dels braços caiguts a l’excés (fent de gos, ballant, fent-se passar per periodista d’afers científics) de Jenny Beacraft. O per la gestualitat dels personatges interpretats per Elies Barberà i Arnau Marín. Però la dramatúrgia fa aigües perquè no troba motivació per al conflicte més que una lluita d’egos. L’espai escènic es resol amb dos plafons que van girant sobre sí mateix, de manera eficaç, deixant pissarres, fórmules, i permeten projeccions prou atractives. Segurament, el motiu per a l’espectacle és l’emoció de Wiles, anys després, en el seu despatx emboscat de papers, incapaç de no emocionar-se per haver resolt el cas.

‘El despertar de la primavera’

a Els d’Origen Produccions s’han atrevit a fer un doble salt mortal. Al risc empresarial se li suma l’artístic: fer una peça íntima, encara que sigui amb molts actors, convida a un espai recollit. El Teatre Gaudí Barcelona va convertir-se en l’off dels grans musicals de Barcelona. Va ser una sensació. Ara, empesos per l’ànim dels Dagoll Dagom, els d’Origen Produccions s’han atrevit a pensar el seu somni en gran. Dimarts el van estrenar. L’adaptació, en la seva modèstia i voluntat, torna a tensar la fibra de l’espectador. Traslladar aquest bombó al boom que demanen els grans aforaments ha estat una nova troballa. El repartiment té, ara, la capacitat d’un so que arriba nítid, amb la tremolor del personatge adolescent o el crit del rebel. Pell de gallina en gran format. El musical pateix les dificultats temporals. És cert. Perquè és impossible traslladar a l’actualitat aquesta descoberta sobre la sexualitat (avui la informació flueix sense que els pares n’hagin de ser informadors). Però ho saben trencar quan “l’això ja no passa” (la violència domèstica) que diu Melchior Gabor, ho rebat amb exemples Wendla Bergman. I en el quadre final, ja mutant-se de joves del segle XXI. Hi ha una energia tant tràgica i tant sana que necessita de tot l’ànim. Però sobretot, perquè s’ho val. Fins i tot per als que els musicals, provoquen un cert distanciament.Disfruteu d’aquesta primavera esclatant en parella o en grup. O individualment. És una oportunitat per insuflar-se d’ambició i ganes de viure. Si cal, fins a la mort més fosca.