Emocions reprimides
Gaspar Hernàndez, conegut com a divulgador per ‘L’ofici de viure’, publica la novel·la ‘La dona que no sabia plorar’, cridada a ser un dels èxits de Sant Jordi
“Hi ha molts préstecs de l’autor i de la realitat en la novel·la. Podríem dir que és autoficció, tot i que no m’agrada l’etiqueta. Soc un amant de Proust –el vaig començar a llegir justament quan era becari d’El Punt–, i ningú no ha dit mai que Proust fes autoficció, salvant totes les distàncies entre ell i jo, que consti [riu]”, assenyala l’escriptor i periodista Gaspar Hernàndez (Sant Esteve d’en Bas, 1971) sobre la seva tercera novel·la, La dona que no sabia plorar ( Columna ), que en pocs dies s’ha situat entre els llibres més venuts de les llistes de ficció en català. “És una novel·la que juga amb l’ambigüitat. I remarco que és una novel·la, no unes memòries, però la idea inicial parteix del fet que fa molts anys vaig conèixer una dona que no podia plorar, perquè tenia un bloqueig emocional que no li deixava sentir tristesa ni absolutament res, ni en un funeral ni veient una pel·lícula al cinema”, hi afegeix Hernàndez, autor també de les novel·les El silenci (premi Josep Pla 2009) i La terapeuta. Tres novel·les publicades al llarg d’una dècada, a cadascuna de les quals ha dedicat uns quatre anys de feina.
La dona que no sabia plorar se centra en un triangle de protagonistes format per un periodista molt jove, que a principis dels anys noranta treballa a la secció d’opinió del diari gironí El Punt, a les ordres del periodista i escriptor Miquel Pairolí; una sexòloga en la trentena “que ajuda els altres quan s’hauria d’ajudar a ella mateixa i que predica el contrari del que fa”, i el seu marit, un professor d’antropologia ja retirat de la universitat que codirigeix el campus de desenvolupament personal de Can Benet Vives , situat al mig del parc natural del Montnegre, al capdavant del qual hi ha també un altre dels personatges reals de la novel·la: Josep Maria Fericgla, un antropòleg que ha conviscut amb pobles amazònics i que utilitza algunes de les seves substàncies psicoactives com ara l’ayahuasca per copsar “la realitat real” més enllà de les aparences que conrea una “societat psicològicament malalta”.
El jove periodista és un alter ego reconegut d’Hernàndez, que va treballar a la redacció d’El Punt en els primers anys d’una carrera periodística que havia començat amb només 13 anys a la ràdio del seu poble i després a Ràdio Olot –on va coincidir amb l’altre supervendes garrotxí de Sant Jordi, Martí Gironell, amb qui també comparteix la implicació màxima en la promoció dels seus llibres per tot el país–, abans de passar a ser corresponsal del Diari de Girona, d’El Punt i de l’Avui, ja abans de la majoria d’edat i molts anys abans de convertir-se en un fenomen mediàtic gràcies a L’ofici de viure, primer a Catalunya Ràdio i després també a TV3.
“Em venia molt de gust escriure de l’antiga redacció d’El Punt com a escenari literari, perquè sempre m’he estimat molt aquest diari i el sento molt meu”, explica. També hi apareix l’antic bar Nummulit, que l’autor freqüentava amb els seus companys de redacció i on diu que va aprendre “molt de la vida”. Complementava així les lliçons de periodisme que rebia a El Punt, de professionals com ara Jordi Grau –que ahir va presentar la novel·la a la Llibreria 22 de Girona– i Miquel Pairolí. “Amb Pairolí vaig mantenir una llarga amistat al llarg dels anys. Jo li demanava molts consells literaris i ell va llegir la meva primera novel·la. El considero el meu gran mestre literari.”
El fet d’utilitzar escenaris i personatges reals és, per Hernàndez, una manera de “crear una sensació de versemblança molt gran en el lector, perquè quedi enganxat a la història”. I hi afegeix: “En aquest sentit, sí que m’ha influït el periodisme, que necessita noms i dades.” Pel que fa a Can Benet Vives i tot el món que l’envolta, l’escriptor destaca també la voluntat d’introduir “temes i escenaris nous en la novel·la catalana”.
Quant a la dona que protagonitza el llibre i que hi dona títol, Hernàndez va decidir que fos una sexòloga perquè “és una figura que no es troba gaire sovint en la nostra literatura”. Al llarg de la novel·la, es tracten, a través de les actituds i les opinions dels seus personatges, diversos temes que en alguns casos poden confluir amb els que tracta com a periodista a L’ofici de viure –“Perquè són els temes que m’interessen personalment, tot i que en la novel·la m’he volgut desmarcar de l’autoajuda”–, però la ficció li permet obrir-se a altres àmbits i tractar-los sense la “responsabilitat” que sent quan treballa per a una ràdio o una televisió públiques. Per Hernàndez, que es declara sobretot “un bon lector” amb “molt de respecte per la literatura”, una bona novel·la “ha de plantejar preguntes, no tant respostes”. En aquesta novel·la, que si hagués d’adscriure a algun gènere seria a un d’inexistent –“novel·la psicològica”–, l’eix central és “la masculinitat de moltes dones, la repressió d’emocions i com el sexe ha deixat de ser un tabú social i ha esdevingut omnipresent en una societat en què és més fàcil despullar-se físicament que anímicament”. Sexe i espiritualitat conviuen en aquesta història. “El sexe també és espiritualitat, contràriament al que ens van ensenyar.”