Un inquietant espectre judicial

Shakespeare decideix que un espectre s’aparegui a les muralles d’Elsinor. El príncep Hamlet rep d’aquest esperit l’encàrrec de venjar la mort del pare. Aquesta proposta, en canvi, insinua un altre tipus d’espectre. Aquest és ambigu, arbitrari, voluble. Calla, Hamlet, calla denuncia que, avui, no hi ha garantida la llibertat d’expressió perquè la justícia s’acull a delictes d’odi o de terrorisme per condemnar un cantant de rap, com Valtònyc, per exemple, que provava de provocar a través de la metàfora. La proposta, sense cap mena de remordiments, trosseja el Hamlet clàssic i l’analitza per trobar comportaments poc edificants de la societat: des de la indefensió de les dones al qüestionament que tothom tingui els mateixos drets i deures. Carla Rovira (que va actuar embenada perquè s’havia trencat els lligaments al matí), amb Ramon Bonvehí i Laura Blanch desenvolupen una mirada postdramàtica, informal, al costat de representacions d’escenes clàssiques, amb vers i una certa intenció. També tallen el relat (i el ritme) per donar entrada a reflexions de filòsofs (Santiago López Petit), o activistes socials (Adama Boiro, Bel Olid, Laura Medina). Però les reflexions no sonen pamfletàries, ni demagògiques, i sí dites des d’uns testimonis rellevants.

Esmolen versos carregant-los amb la seva intenció de denúncia. Es posen, aparentment, en l’abisme de caure en la il·legalitat per advertir la voluntat de matar el rei. Però és una posada aparent. Una cançó d’Albert Pla, per exemple, cou més entre la corona o la justícia que tot l’espectacle estrenat dijous. Però sí que posa en la tessitura que ningú pot afirmar que, segons la interpretació d’algun jutge, aquestes imatges podrien desembocar en acusació. L’espectre observa silent.