Tot recordant Django Reinhardt

És tot un mite al seu país, Bèlgica, i entre la comu­ni­tat francòfona, fins al punt que tant el poble que el va veure néixer com la loca­li­tat fran­cesa on va morir, li dedi­quen anu­al­ment un fes­ti­val de música, a banda de tota la resta de fes­ti­vals que recor­den la seva figura arreu del món. Django Reind­hardt és, amb Jac­ques Brel, una de les dues grans ico­nes musi­cals de Bèlgica i un dels pares del jazz euro­peu. Enguany, a més, i coin­ci­dint amb el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, és l'eix ver­te­bra­dor de la dis­se­tena edició del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal Dixi­e­land Tar­ra­gona, que tot just va començar ahir amb unes audi­ci­ons per a esco­lars, al Tea­tre Metro­pol, a càrrec de del grup català Fre­e­xie Land. Ofi­ci­al­ment, però, el cer­ta­men s'inau­gu­rarà avui, a les 6 de la tarda, al Tea­tre Metro­pol.

Qui hagi pas­sat aquests dies per la Bibli­o­teca Pública de Tar­ra­gona haurà pogut obser­var que ha estat presa pel record d'uns dels músics euro­peus més influ­ents del segle XX, tot i que la seva ombra només s'hagi pro­jec­tat prin­ci­pal­ment sobre un estil musi­cal tan difícil de fer arri­bar al públic com ho és el jazz. Nas­cut el 1910 a Liverc­hies, Bèlgica, Django Rein­hardt va ser un inno­va­dor, i no només perquè la mala sort d'un acci­dent el va obli­gar a replan­te­jar-se la seva relació amb la gui­tarra, l'ins­tru­ment que va con­ver­tir en un dels símbols del jazz manouche. Músic d'ori­gen romaní, Rein­hardt va saber com­bi­nar el bagatge musi­cal de la seva cul­tura amb el ritme desen­fre­nat del swing, va obrir defi­ni­ti­va­ment les por­tes al fet que ins­tru­ments rela­ti­va­ment ali­ens al món del jazz, com el violí, pogues­sin dir-hi la seva com a solis­tes, i va ser cri­dat ni més ni menys que per qui tallava el bacallà en aquells anys, Duke Elling­ton, perquè com­par­tis­sin esce­nari un cop aca­bada la Segona Guerra Mun­dial, després de sobre­viure a l'ocu­pació nazi i l'exter­mini d'indi­vi­dus de l'ètnia romaní gràcies a la pro­tecció que li va brin­dar un ofi­cial de la Luftwaffe.

Coin­ci­dint amb el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, el Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Dixi­e­land de Tar­ra­gona ret home­natge a un músic –i, per extensió, a un estil– que cons­ti­tu­eix per a molts la cara ama­ble d'aquesta música, un gènere en què la tècnica i els conei­xe­ments es com­bi­nen amb l'espe­rit lúdic del jazz i que suposa la pri­mera gran apor­tació euro­pea –encara que avui dia hi ha qui segueix con­vençut al país veí que ells van inven­tar el jazz– a una música emi­nent­ment nord-ame­ri­cana. Si, fins ara, Tar­ra­gona havia mirat més cap a Nova Orle­ans, enguany el fes­ti­val es ves­tirà dels ambi­ents euro­peus dels anys trenta i qua­ranta, de les reu­ni­ons al Hot Club de France.

Durant qua­tre dies, Tar­ra­gona esde­vindrà doncs la capi­tal del que molts ano­me­nen gipsy swing. Seran qua­tre dies de con­certs amb un deno­mi­na­dor comú, qua­tre jor­na­des per donar a conèixer una altra de les bran­ques que sur­ten d'aquest arbre ano­me­nat jazz tra­di­ci­o­nal. I res millor per cele­brar aquesta efemèrides que dei­xar la fi de festa de dis­sabte en mans de Biel Balles­ter, un músic d'aquí que va acon­se­guir cri­dar l'atenció de Woody Allen, el millor ambai­xa­dor que ha tin­gut el jazz manouche en els dar­rers anys, i l'Ori­gi­nal Jazz Orc­hes­tra, del Taller de Músics, uns vells cone­guts del fes­ti­val, que estre­na­ran al Tea­tre Metro­pol l'espec­ta­cle coproduït pel fes­ti­val Una visita a Django Rein­hardt.