Sense circ sobre gel no és Nadal

Els espectacles de Nadal s’han de mirar amb ulls d’infant. El Gran Circ de Nadal de Girona , una proposta d’oci familiar que es pot veure al pavelló de Fontajau en diferents funcions fins al diumenge 30 de desembre, és una d’aquestes representacions amb què els descreguts recuperen la fe i la màgia embadalits per la dificultat (i la facilitat amb què els protagonistes ho resolen) dels números de circ executats en una pista de gel, mentre la flaire dolça de les crispetes que omple l’ambient fa la resta. Perquè tot sembla més fàcil lliscant en una pista de gel i vestits amb lluentons.

L’aposta per les acrobàcies en una pista de gel –recuperant així la concepció inicial amb què va néixer el Gran Circ de Nadal fa cinc anys– atorga, però, al xou una dimensió més estètica que fantasiosa, especialment en una segona part amb més protagonisme dels números clàssics de patinatge artístic sobre gel, com ara l’execució de la parella de patinadors que transporten els espectadors a Calgary 88; però Fontajau no és una competició olímpica ni sona la cançó dels Antònia Font. Els diferents canvis de música, però, són perfectes perquè el duet de patinadors realitzi un quick change amb tanta rapidesa que l’ull no endevini com la noia s’ha canviat, fins a cinc vegades, de vestit. El “carai!” s’escolta més de cinc vegades entre el públic.

La bellesa plàstica del xou, amb la direcció artística de Natalia Abramova del Moscow Circus on Ice, es percep amb el número dels jocs de llum i els patinadors, abillats amb colors àcids fosforescents, que construeixen estructures mòbils geomètriques, com ara una seqüència d’una pel·lícula futurista dels anys vuitanta. Aquesta delicadesa visual encara es fa més evident amb els aeris, en què les noies de la companyia exhibeixen el seu mestratge en les cordes, les cintes i la lira. Es combinen diferents estils estètics, amb els vestuaris corresponents per als 16 números acrobàtics al llarg de dues hores que s’allarga l’espectacle. Així, les dansarines orientals dalt de les xanques realitzen moviments i equilibris gairebé impossibles sobre la pista de gel, tenint en compte l’altura. Vestits com si anessin a una festa del Gran Gatsby, els artistes s’intercanvien malabars en grup en múltiples variants. Una bitlla cau a terra però els aplaudiments del públic encoratgen els artistes, que repeteixen el número amb perfecció absoluta. El número amb els diàbolos tindrà accent de samba amb les protagonistes vestides com Carmen Miranda.

Les acrobàcies sobre gel se succeeixen amb ritme: salts amb corda, el solo que una patinadora executa amb tot un reguitzell de hula hoops, els salts gimnàstics de dues patinadores sobre la doble barra russa o les coreografies que, patinadors i patinadores, però amb més protagonisme d’ells, tenen amb les rodes alemanyes. El retorn a l’essència de circ clàssic s’inicia amb la fanfàrria musical que amenitza els equilibris dels monocicles sobre gel; els patinadors, soldadets de plom en aquest número, formen estrelles i ziga-zagues.

Vestit com pertoca, el director de pista Genís Matabosch presenta el pallasso Pastelito –vingut de Xile i un fenomen a Llatinoamèrica–, que fa xalar els més petits sobretot. Pastelito cantarà la primera tornada de Santa nit, serà un dels moments còmplices amb el públic, amb els mòbils il·luminant. Pastelito, amb les seves xarlotades, el seu èxit és la simplicitat del gag, aporta l’humor i la calor a la pista de gel.