La família ho és tot
Sílvia Soler publica ‘El fibló’ (Columna), un drama familiar en què tres germans han de fer front als fantasmes familiars per poder redreçar la seva vida
La família ho és tot. Però amb les coses bones i les dolentes. Els personatges de la darrera novel·la de Sílvia Soler (Figueres, 1961), El fibló (Columna), tres germans, dues noies i un xicot, viuen sota la pressió de les circumstàncies familiars: un pare que els ha desatès i una mare que va morir prematurament. Tots aquests fantasmes habiten a la ja deteriorada residencia familiar a Alella, al Maresme. I amb el pes del passat comú, els tres germans tornen a viure junts quan, un cop mort el pare, decideixen restaurar la casa per poder vendre-la. Tots tres, amb les seves motxilles de vivències personals, es retrobaran, un cop han intentat fer una vida independent per viure sota el mateix sostre, mentre duri la reforma de la casa. A més incorporaran un familiar que havia estat allunyat de tots plegats des de feia anys. Amb aquesta convivència no serà difícil que brollin els records per reconstruir la veritable història de la família.
Tot i ser un drama familiar, la novel·la té un toc de misteri. “En proporció, és poc el misteri però he incorporat la biblioteca familiar per donar les claus per aclarir alguns enigmes familiars que els fills volen resoldre.” Un és el motiu perquè el pare els va deixar tant de banda. “Al final, no redimiran el pare, però a la novel·la s’aniran revelant secrets i circumstàncies que ajudaran a comprendre’l millor”, explica l’escriptora, que ha optat a l’obra per un final obert. “M’han esbroncat pel final brusc, però, en tot cas, no hi ha res que deixi penjat, la incertesa del que pot passar als personatges forma part de qualsevol relat que el lector pot continuar.”
El pare és un home que ha assolit l’èxit com a autor teatral, però que fracassa en la seva vida personal. “Jo volia especular sobre quants d’aquests personatges públics que nosaltres admirem i, probablement, envegem, tenen una cara B. Una cara oculta amb la seva família o amb la seva parella que de conèixer-la ens canviaria totalment la nostra visió del personatge”, explica Soler. “El fet que els fills se sentin desatesos pel pare no treu que aquest home, que presentem com una persona incapaç de gestionar les seves emocions, sigui homenatjat pels notables del país quan mor, perquè com a dramaturg era bo. I una cosa no treu l’altra.” Afirma que sovint tendim a creure que els autors que ens plauen també ens agradaran com a persones. “Aquest era un element més per construir la novel·la.”
A banda del pare, el protagonisme principal com a personatge que mou els fils de tot el que passa a la novel·la és Laura, la filla –germana– gran. A la pregunta de si s’identifica amb el personatge diu: “M’hi fico tan poc en el personatge que no he tingut manies de donar-li el meu ofici. És una persona tan llunyana de mi, tant pel que fa per l’edat com per les circumstàncies personals, que no m’ha fet res que també fos escriptora.” La novel·la, de fet, és el relat de la novel·la que escriurà Laura un cop solu€cioni tots els temes pendents amb la família. En aquest sentit, l’estructura narrativa de l’obra s’organitza en forma de flash-back, però amb una singularitat: el passat es narra en present d’indicatiu i quan es parla del present es fa en passat.
La residència familiar és un element que pren consistència de personatge. “Per mi les cases tenen molta importància, per això encapçalo el llibre amb un cita de Natalia Ginzburg que més o menys diu així: ‘les cases on hem viscut ens queden sempre dins nostre’, una idea que m’agrada molt. Jo he viscut en moltes cases diferents, moltes, i per tant hi crec molt.”
De fet, el que va ser el punt de partida de la novel·la de Soler va ser el cas real de tres germans que decideixen viure plegats. “Tres germans que no han aprés a estimar-se es retroben i han de conviure. Això va ser un argument per donar-hi voltes, però el fet que han de fer-ho en la mateixa casa on van néixer multiplicava per mi l’interès d’escriure aquesta novel·la.”