95 anys de Gil Membrado

El músic, instrumentista, director, pedagog i compositor (sobretot de sardanes, que n'ha fet mil tres-centes, i potser més), Tomàs Gil Membrado (Horta de Sant Joan, 1915) arriba als noranta-cinc anys aquests dies i, per festejar-ho, el sardanisme tarragoní amb el qual està tan vinculat li ret honor, homenatge i agraïment.

El Casal Tarragoní ha programat per aquest dissabte, al Teatre Metropol, una vetllada de concert amb sardanes seves (el compositor ha triat les dotze que dedicà als mesos de l'any) i, després, a l'Imperial Tarraco hi haurà sopar de festa celebrant la seva longevitat, que també van tenir altres grans de la cultura catalana, com ara Pau Casals, el geògraf Pau Vila, el meteoròleg Eduard Fontseré o el radiofonista Teodor Garriga.

El mestre Gil Membrado –Tomaset de Quinto, com sempre l'han anomenat al poble natal– és un d'aquests nostres artistes que, sortit de l'entranya humana, pagesa i pastora de les nostres muntanyes, s'ha fet estimar arreu on ha anat. La seva vida, escrita per ell mateix, queda ben retratada en les seves memòries Les meves vivències (Ajuntament d'Horta, 2002), la relectura de les quals m'ha tornat a fer entrar en el túnel del temps.

En aquest volum hi ha unes quantes escenes de gran intensitat humana, que resumeixen el sentit de la seva vida: els seus inicis musicals a Horta; el seu contacte directe amb l'esperit i la feina de la terra; l'esperança republicana d'aquell abril de 1931 (avui fa 79 anys); l'esclat de la guerra i els vuit anys que, amb el servei militar, hi hagué de dedicar, enmig de sofriments indicibles; la descoberta de l'amor a la presó de Pilats, a Tarragona; l'alliberament de les distintes presons espanyoles, el 1943; el retrobament amb els familiars al poble (d'on havien sorgit denúncies contra seu); la seva represa al capdavant de la Banda Municipal, creant orquestres de ball i fent l'ofici de sastre; el seu establiment familiar a Barcelona, el 1956; els seus inicis com a músic de cobla i compositor, amb la Cobla Barcelona, a partir de 1963; la mort de la seva dona, Rosa Fontanet, de Vilanova d'Escornalbou, el 1986, i, en fi, els llargs reconeixements que des d'aleshores ha tingut.

Jo havia sentit parlar d'ell –i més essent de la Terra Alta–, però fins fa deu anys no el vaig conèixer. Ha portat sempre a sobre, com la millor de les garlandes, aquesta senzillesa camperola que moltes vegades oculta a qui no sap mirar de prop una sentenciosa i senyorívola manera d'anar pel món, molt més que moltes ascendències de llinatge acreditat.

I, musicalment, tan a prop d'Aragó, en terra de jotes (tot i que la jota ha de ser considerada, també, música catalana, com es reivindica i ell sap perfectament), Gil Membrado, des de l'enyorament barceloní a la terra d'on sortí, ha aixecat un monument a la música de cobla, tant per a ser escoltada com ballada.

El seu nom és dit amb veneració i estima per una quantitat infinita de catalans que saben tot el que és la sardana. Havent-ne fet tantes, no hi deu haver poble, esbart, colla o amics que s'ho valguin que no en tingui una de dedicada. La primera, l'escriví, intuïtivament, en plena guerra, en fronts lluny de Catalunya. Era Els allunyats, la primera que també estrenà el 1963, en homenatge.

Ara, des de la Rambla tarragonina, tot tornarà a ser proper i afectuós, però potser no podrà deixar de recordar els dos anys passats a Pilats, tan a prop, també.