Crítica
teatre
Austera mirada als cossos de dona
El muntatge performàtic se situa dins d’una teòrica sala de museu. I recull les maneres com les usuàries s’aturen, o no, al davant dels quadres. Un treball d’observació i mimetisme que (sense l’excentricitat d’El Tricicle) porta al riure discret dels espectadors. Perquè els tics dels personatges es van reproduint. I, en la mesura que es van reconeixent entre elles, sala a sala, i que van encreuant mirades, arriba el joc, més tard, per completar una bellesa bruta. Efectivament, el culte al cos, tan sobredimensionat, amaga drames en silenci. I les Pelipolacas reivindiquen dinamitar-ho. Amb l’honestedat del seu cos (dins d’un mallot que les retrata) o sense i amb la valentia de la mirada frontal.
Teatre Kaddish ha abordat aquesta mateixa temàtica de la història de l’art en una peça bessona: fa unes setmanes a l’Àtic del Tantarantana: Fem (La lista de Lourdes). Les Pelipolacas arriben a conclusions similars sense la necessitat d’una conferència escenificada. Aquest Unheimlich és molt més auster, de matís. Cosa que porta a una perillosa lentitud. Tot i la guia de la veu en off, a la visita al museu li aniria molt bé una tensió dramàtica (encara que fos de recurs) per recosir la tesi compromesa. O algun efecte escènic que donés més capes a la seva interpretació.
Aquest espectacle viatja per punts cardinals, aparentment, oposats per arribar a una tesi molt pensada i contundent. L’obra mostra la poca visibilitat de la dona en la vida social, més enllà de la seva representació com a complement social, sent retratada nua als museus. Aquesta denúncia, que ha estat reconeguda per la Beca DespertaLAB, coincideix en una cartellera que exigeix un apoderament femení. Però ho fa sense que les actrius, pràcticament, pronunciïn un mot. Sí que tenen una partitura de moviment concreta.