Un creuer a la platea pel Pacífic

Acceptant ser políticament incorrecte, la programació d’aquest Grec Festival que ens havia de dur per les aigües del Pacífic (pel món anglosaxó, des de Melbourne a Nova York) ha estat com un viatge plaent (tot i que contamini el planeta). Evidentment, el safari ve molt marcat per les places on es vol viatjar. I segurament triant punts de la cartellera (de la ruta) més arriscades podrien donar un altre to a aquest àlbum de records del Grec 2019. Que ha furgat en la violència més o menys explícitament.

Ha estat un viatge amb garanties perquè moltes de les companyies convidades eren solvents. Hem tornat a veure un gran Ivo van Hove (de l’altura de Tragèdies romanes, ara en un dolorós Tan poca vida), la precisió dels Peeping Tom (Kind no és la seva millor obra, però cobreix expectatives) i el mèrit interpretatiu d’Isabelle Huppert en una plana trama de Mary said what she said). Rodrigo García, però, va deixar bastant descol·locats els seus fans a Enciclopedia de fenómenos paranormales... com també Roger Bernat amb Flam. D’Austràlia ens quedem amb el circ espectacular (Backbone) i la necessitat de furgar en l’ànima fosca de Circa (En masse). I la dansa del Ballet BC a Tres coreografies, de precisió i brillantor (quina il·luminació més suggestiu!). I Rafael Bonachela, que també va deixar un bon sabor de boca. Celebrar l’aventura de Kronos (només veure com convivien la música amb els quartets de l’Esmuc gravant-los amb el mòbil ja valia el viatge), així com l’Intersections fet a cop de skype: un document que revela que les revolucions mai són definitives. I l’empàtic Campo minado, amb soldats argentins i anglesos per relatar el conflicte de les Malvines. El Framing time, d’en Cesc Gelabert, connecta Catalunya amb el centre Baryshnikov de Nova York. Igual que la broma desmesurada de La Gleva (entre dues actrius de Mamzelles i el director de Mama Theater) trinxant el Ricard III en una road-play (si és que es permet el neologisme), tan passada de voltes com Valenciana (de Jordi Casanovas) o Rostoll cremat (la nova proposta de Toni Gomila). Revolucionat també és el Jerusalem, que sense arribar al deliri rigolià de fa uns anys, sembla que es perd part de la lletra d’aquesta peça monumental. O és que el text no es pot estirar més, potser. En canvi, ben punyent i directe ha estat Nenes i nens, que mereix més vida. L’Abans que es faci fosc es revela com un treball emocional mot ben presentat però que potser li falta conflicte i li sobra tragèdia. El mèrit és que Miriam Iscla sap contenir l’emoció. Però, com a mare, se la celebrava més a Red pontiac, per exemple. Als camerinos de l’autoria catalana, Un dia qualsevol, de Les Antonietes, potser té un tall molt convencional però emociona com el Casting Giulleta, que tornarà al Lliure. Les de T de Teatre fan un conte fantàstic delirant a Cançó per tornar a casa que permet descobrir Mamen Duch en un paper més dramàtic de l’habitual. No falla l’humor cínic de Carme Pla, l’aura d’actriu desheretada d’Àgata Roca o l’esperança de Marta Pérez. Victoria Szpunberg construeix una reflexió contrastant personatges antagònics a Amor mundi. Mentre que el díptic d’Alicia Gorina psicoanalitzant el seu treball per un equip real i entregat de psicòlegs no té el punch de Watching Peeping Tom, lamentablement. El cartógrafo vol ser tan explícit en tantes profundes reflexions diverses que acaba perdent el mapa interpretatiu. En l’apartat aventurer (colar-se per la sala de màquines), cal celebrar el Coda, d’Atresbandes, i la intel·ligent construcció d’un espai i unes amenaces velades de l’Empordà a Bruels. Així com el món petit i honest de Déjà vu i el de La ciudad o la ràbia ben expressada a Así bailan las putas, L’amansi(pa)ment de les fúries que té una versió musical amb voluntat d’un públic més ampli a Les feres de Shakespeare. La galeria del mòbil està plena. Toca digerir-ho, fent salts (vivencial el castell inflable al MNAC) del jacuzzi a la sala de massatges i pensar en la ruta del 2020.