Llançar-s’hi

Primer s’hi va a cegues però les benes cauen de seguida. Així es comença en l’amor. Hi ha altres etapes en una relació, però, que la Cita a cegues entre la ballarina Sol Picó i el músic i compositor Marco Mezquida (artista resident del Festival Castell de Peralada ) relata. I ho fa amb imatges poderoses amb Sol Picó encamellada al piano, i amb moments de transició, silencis puntejats per Marco Mezquida directament a les cordes del piano, mentre Sol Picó es canvia els talons d’agulla a les puntes de ballarina vermelles. O es descalça.

L’amor en els temps del Tinder s’inicia però, com s’ha fet sempre, amb un flirteig, i que les noves tecnologies fan virtual. En una pantalla es pot llegir un xat, el contacte previ a la trobada. Pianista i ballarina se citen a l’escenari i hi arriben a les palpentes, entre el públic, amb benes als ulls. En els primers contactes, encara a cegues, s’hi percep delicadesa, tant en les melodies al piano com en els moviments; un tacte que busca intimitat. Sol Picó s’enlaira i s’encamella al pianista mentre les notes de Marco Mezquida guanyen en potència. De la seducció amorosa a la fogositat. Explica Sol Picó que aquesta envestida, un ball sobre el piano, és un homenatge íntim a Carles Santos, el primer pianista a qui es va llançar-se. Al llarg de l’espectacle, de poc més d’una hora, i fruit de la improvisació i la llibertat que es van donar Mezquida i Picó, el piano, que podria ser un límit, es converteix en aquest llit imaginari on els amants mantenen un estira-i-arronsa: La ballarina capitaneja la relació, aparentment, perquè el pianista no és només l’acompanyant musical, que respon als envits i convits físics de Sol Picó. Ella balla al ritme que imposa ell, però també ella marca el tempo amb canvi de sabates, de vestit. O allunyant-se d’amant i piano, amb un solo. És aquí quan Sol Picó, que fins llavors havia fet parlar cames, braços i cos, reflexiona sobre el desamor. “Ves-te’n”, dirà. I balla amb altres. Un espectador del públic li fa bona parella. Hi ha reconciliació. A ritme de jazz confortable. Tots dos ballaran un La vie en rose que pot semblar una concessió excessiva al clixé després d’haver assistit a una passió empordanesa. La piscina de l’hotel Spa Peralada, que havia acollit l’espectacle, temptava a un final per als que s’atreveixen en l’amor: tirar-se a la piscina . Va ser l’última nota del pianista.