Crítica
teatre
Woolf-Txèkhov
L’adaptació d’aquesta novel·la de Virginia Woolf, a càrrec d’Anna Maria Ricart i sota la direcció de Carme Portaceli (que ja van signar una molt intensa producció al Teatre Lliure amb Jane Eyre), ensenyen una dona que respira un aire ibsenià (Casa de nines) i un cert regust de Txèkhov (Les tres germanes). És una dona que ha triat marit per poder sentir-se lliure, però renunciant als amors de joventut, que intuïa molt més sincers. En realitat, en la immensa Sala Gran, amb una Blanca Portillo incommensurable (que només troba rèpliques en la mateixa sintonia de veritat amb el personatges de l’escriptora, interpretada per Gabriela Flores), aquesta dona exposa una soledat, desesperada, que és universal. Tant les noies com les dones i els homes pateixen d’aquesta desolació, que pot connectar amb els Dies feliços de Beckett. Com si aquesta Clarissa, en una generació posterior d’una societat extingida per la destrucció de les Guerres Mundials, s’hagués transformat en la Winnie de l’autor irlandès.
La posada en escena és pulcra. Amb escenes corals però en què, sovint, els personatges queden glaçats com si només respirés la consciència d’aquesta Clarissa despreocupada, aparentment feliç, però que, just aquell dia de la festa, s’adona de la profunditat de la seva buidor. La música en directe dona un complet espai sonor que encara s’arrodoneix amb dues cançons de la filla (que procura traspassar les ganes de compartir i de fer festa amb el públic). S’aprofita tota l’amplada i bona part de la profunditat. Només una cortina que es va desplaçant permet transformar la sala amb una terrible metàfora: la veritat s’amaga darrere les ombres. Tothom se sent contínuament observat per la societat que condiciona les accions. El text de Woolf va molt més enllà de la soledat de la protagonista. Ho són tots (elles i ells). Una manera intel·ligent d’entendre el feminisme, però que no commou probablement per una distància amb el públic i un text massa cerimoniós, tot i voler portar-lo a l’actualitat.