Les dotze dramaturgues Tantes, callades i valentes

La satisfacció que el TNC explori obertament el treball de 12 dramaturgues és amarga, encara. Perquè les directores (no hi ha cap autora viva) s’exclamen de veure què poc normalitzada està la dramatúrgia femenina. Efectivament, Xavier Albertí proposa cada temporada un Epicentre per poder ampliar el coneixement de parts del patrimoni teatral català que han quedat tapats. El 2014/15 es va abordar a l’Epicentre de L’origen de l’oblit els treballs de dramaturgs dels anys quaranta i cinquanta (Pedrolo, Palau i Fabre), però no es va vincular cap de les autores d’avui. Les autores d’ahir, com les dramaturgues i directores d’avui, són moltes i valentes. S’ha acabat que la història les mantingui callades. Albertí, que ja va programar un Epicentre amb una dramaturga (Lluïsa Cunillé el 2017/18), admetia a aquest diari que en la seva darrera temporada el paradigma farà un gir.

Tot i l’estol de 12 autores que es reivindiquen d’alguna manera (només hi ha el muntatge Solitud, de Víctor Català, dirigit per Alícia Gorina, que farà temporada a la Sala Petita i posteriorment farà una notable gira per Catalunya), queda pendent de descobrir altres firmes, amb una procedència obrera, que completés el quadre. De fet, s’hi podrien haver encabit peces que ja s’han estrenat, com ara la revisió de La infanticida de Víctor Català (Atrium, 2020) o Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana (Espai Lliure, dins del Grec 2019). Albertí reconeixia que la previsió en la programació (molt més avançada que la resta) ha fet impossible incloure’n.

Alícia Gorina aclaria que la seva proposta de Solitud neix d’una necessitat personal, no d’un encàrrec. En aquest sentit, adverteix que la peça fuig del format comercial (“tot i que deu ser la meva direcció més comercial”). La directora volia trobar un tema que li permetés replantejar el feminisme de principis del XIX per posar-lo en contrast amb la convulsió del 8-M actual. Víctor Català es va atrevir a parlar en aquella peça de dos tabús (d’ara, i encara és de la seva època): la violència de gènere i el desig sexual. Paral·lelament, Solitud a Stromboli és una aventura que feia anys que s’estava coent. Fina Rius compara la novel·la de Víctor Català amb el film de Roberto Rossellini (del 2 al 5 d’abril a la Sala Tallers).

Un Èdip modern

L’huracà, de Carme Montoriol, es veurà en quatre funcions a la Tallers (del 12 al 15 de març). La directora Mònica Bofill la defineix com un Èdip modern. Respectaran la llengua i, sorprenentment, asseguren que s’hi connecta ràpidament perquè la dona és al centre de la història i és el personatge més ben definit.

Només el 18 i el 19 de març es fa el vincle entre les autores Lluïsa Denís, Rosa Maria Arquimbau i Víctor Català amb les pintores de l’època. Es fa una lectura esmiescenificada al MNAC d’Una venjança com n’hi ha poques, Es rifa un home! i Les cartes, de les tres autores, respectivament. Clara Manyós, directora de Les cartes, remarcava en la presentació de la setmana passada que és necessari treure les autores de la vitrina, per fer-les ben vives i no permetre que es perpetuï el silenci de les noves autores del segle XXI. Ester Villamor, directora d’Una venjança..., confessava “terror per l’iceberg del que hauria d’aparèixer” de les dramaturgues que no s’ha volgut escoltar, tot admetent que “em sento molt afortunada però també una mica trista” d’afrontar un treball tant puntual. Per acabar, Marta Aran, directora d’Es rifa un home!, reivindica aquest teatre com actual, no arqueològic.

Compositores del Modernisme relaciona algunes dramaturgues amb altres compositores. Els alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) interpreten el 2 d’abril a la Sala Gran peces de Narcisa Freixas, Lluïsa Denís, Lluïsa Casagemas, Carme Karr, Matilde Escalas, Maria Lluïsa Güell, Emma Chacón, Onía Farga i Maria Lluïsa Ponsa. Una complicitat institucional (veïnal) més.

Arola publica textos

Les 12 veus, en general, alternen l’ofici de l’escriptura amb el periodisme. Són activistes, tot i que defensin idees d’un espectre no sempre coincident. L’Epicentre, més que justificar un grup d’espectacles, el que promou és la recerca de textos i biografies. La complicitat amb Arola Editors és notable perquè s’editaran diversos volums: Teatre reunit de Víctor Català (amb inèdit inclòs); de Rosa M. Arquimbau; de Carme Montoriol, a més de L’huracà de Montoriol i l’antologia a cura de Mercè Ibarz que inclou obres de les 12 autores. Ja no callaran més.