La pandèmia de la por

Tot és nou

Els metges, els infermers i els investigadors que han hagut d’afrontar la pandèmia de la Covid-19 s’han trobat davant una malaltia totalment nova. Sense tractaments ni protocols definits d’entrada. Al doctor Sibila, se li va afegir una altra novetat. Amb 44 anys acabava d’aterrar al Clínic com a cap de la secció de cures respiratòries. S’hi havia incorporat al gener, tot just un mes abans que arribessin els primers casos, després de treballar 10 anys a l’hospital de Sant Pau. Encara estava tot just coneixent la casa quan el virus els va caure al damunt. Diu, però, que ara no faria marxa enrere. De fet, paradoxalment, fins i tot es podria considerar que, des del punt de vista professional, el coronavirus el va ajudar a tenir un pes dins l’organització que d’una altra manera hauria tardat molt més temps a guanyar-se. Va haver d’assumir la responsabilitat a tota velocitat, començar a prendre decisions importants a un ritme frenètic. Això no vol dir, no obstant això, que ho desitgés. Ni de bon tros. “El que vam viure la segona quinzena de març del 2020, encara no ho hem paït, no ho oblidarem mai. Van ser unes setmanes d’una tensió, una velocitat i una intensitat que ens sobrepassaven, sobretot humanament.” Ho defineix com un tsunami emocional, carregat de drames però també amb moltes notes positives que els van permetre aguantar i mirar el futur amb esperança.

El doctor Sibila reconeix que no s’ho van veure a venir. Ni tan sols quan el 25 de gener es va detectar el primer cas a Catalunya i el Clínic es va convertir en l’hospital de referència. “Pensàvem que ho controlaríem, que no n’arribarien tants casos, que resseguiríem els contactes i seríem capaços de frenar-ho sense grans estralls”, admet. Creu que l’evolució d’epidèmies recents els va jugar en contra. Per exemple, la grip A, que va aixecar una gran alarma i finalment no va ser tan greu com es preveia. Va deixar grans estocs de medicaments encarregats a corre-cuita coberts de pols als magatzems. O les experiències de la SARS-CoV, la germana petita de la Covid-19, o la MERS, o l’Ebola, que són tots uns virus amb un gran potencial de transmissió i de mortalitat, que han disparat les alarmes els últims 20 anys però que finalment han quedat relativament aïllats en zones concretes. També reconeix que aquesta reflexió pot ser l’excusa que ell ha trobat per explicar-se per què ningú va ser capaç de reaccionar abans.

El trànsit de l’excés de confiança a la tremolor de cames va ser, però, gairebé immediat a partir del març. “Ens vam espantar molt”, recorda. “Teníem davant les corbes epidemiològiques que havíem estudiat a la carrera i ara ens tocava a nosaltres.” Li agrada recordar una frase: “En una pandèmia, el que un dia sembla exagerat l’endemà és insuficient.” Recorda la sensació de córrer molt i quedar sempre curt, i això l’obligava a ell i a l’hospital a fer nous plans d’ampliació cada dia. Ell ha tingut la sort, assegura, d’afrontar-ho des d’un gran hospital, on la manca d’espais, materials i professionals probablement no s’ha notat tant com en centres més petits. Al mateix temps, és on tracten els pacients més greus. L’UCI de pneumologia va passar de zero a 66 malalts amb la Covid-19 en pocs dies, i més de la meitat eren crítics. Els metges van doblar les guàrdies de seguida. “Tothom va fer un pas endavant, absolutament tothom; si no, era insostenible”, afirma. Sibila està obsessionat a subratllar que la resposta va ser plural. Es van aparcar egoismes i batalletes per elaborar protocols conjunts i sumar.

Durant les primeres setmanes els malalts entraven sense parar i no en sortia cap: “Només sumaves pacients, no en restaves.” Per això té un record tan dur d’aquells primers dies. A l’abril, quan de fet les xifres de morts eren més altes, ja havien reaccionat. “Llavors sabíem on érem. Hi havia més morts però les unitats s’havien estabilitzat. No podem dir que s’hagués convertit en rutina, però quan entraves a l’hospital sabies on anaves.” De fet, una de les característiques d’aquesta malaltia és que tot va amb retard, els pacients tarden un temps entre la infecció i l’agreujament de la malaltia, i un cop a l’UCI s’hi estan més temps de l’habitual. I una mica més tard que les primeres morts, també van arribar les primeres altes.

Les converses més difícils

Tots els sanitaris coincideixen que el més dur de la pandèmia de la Covid-19 és l’aïllament i la soledat associats. Cada dia, el doctor Sibila feia desenes de trucades a familiars dels malalts per explicar-los l’evolució, i massa sovint no donava bones notícies. “És el més dur de tot –reconeix–, aquella gent s’està tot el dia esperant aquella trucada i intentes posar-te en el seu lloc, ser tan proper com puguis.” Recorda algunes d’aquestes trucades amb una emoció especial. Tanta que encara se li trenca la veu i se li humitegen els ulls recordant-les. A una banda de la línia, una dona de més de 90 anys que va estar més de dues setmanes ingressada. A l’altre extrem, el seu marit, de 96. I ell al mig, fent d’intermediari com si fos el joc dels disbarats. Però no era cap joc, ni cap disbarat. “La dona s’anava deteriorant de mica en mica, i tenia el cap terriblement clar. Sabia que no se’n sortiria. I la seva principal preocupació era que deixaria sol el seu marit, que trucava cada dia, puntual. Ell també estava molt lúcid. La manera com ens feien transmetre l’amor de l’un per l’altra, no l’oblidaré mai, com ens demanaven el «Digue-li que l’estimo». Eren una parella d’un nivell cultural i humà fora del comú, ens van donar una lliçó d’enteresa extraordinària. Fins i tot, quan va arribar el final, l’home em va donar les gràcies. No puc suportar la injustícia que els va tocar viure. No tenien fills. I després de 76 anys junts, tots dos sols, no es podien donar la mà per acomiadar-se.” Ha de deixar-ho aquí. Creu que els professionals sanitaris han de tenir, per definició, una gran proximitat humana, i que aquesta pandèmia els ha recordat com n’és, d’important. Percebien la necessitat de les famílies. No era una pressió explícita, sinó que a través de fills, germans i tiets van prendre plena consciència que allò havia de ser una part essencial del tractament. Encara que els deixés cicatrius com la que encara cou al doctor Sibila. “Intentàvem dir a la família que aquella persona no estava sola i, al malalt, traslladar-li el caliu dels seus.” Així de senzill. Així de complicat.

Oriol Sibila sempre recordarà la crisi de la Covid-19 com la de la pandèmia de la por. Era arreu. “La por va ser part del nostre dia a dia i no hi estàvem acostumats”, rebla. La por es reflectia per exemple a la cara dels malalts. Els metges estan acostumats a certa por dels pacients, però assegura que aquesta era diferent. “Els malalts de càncer terminal també tenen por, però d’alguna manera quan els veus l’han digerit, han fet un procés d’assumpció del que els ha tocat viure. Els malalts de coronavirus eren desenes de persones que arribaven aquí d’un dia per l’altre, gent normal que de sobte es trobava en un llit de cures intensives i que el dia abans a la televisió havia sentit que la taxa de mortalitat era molt alta.” També notaven la por dels familiars, una por que els arribava només a través de veus i de silencis.

Els encarregats de prendre decisions, com Sibila, també parlen de la por del col·lapse organitzatiu. Quan la corba semblava enfilar-se sense aturador, el que més temien era quedar-se sense mans i sense mitjans. Hi van estar realment a prop. S’havien de reconvertir plantes, reorganitzar els professionals i prendre totes les mesures perquè no s’encomanessin. I, si ho feien, que afectés el mínim possible l’engranatge. Per a Sibila la primera línia real és la d’infermers, auxiliars i fisioterapeutes, els que passen més temps en contacte amb els pacients i atenen gairebé totes les seves necessitats. Les visites dels metges són curtes, i les actuacions de risc, que ho són, puntuals. Són maniobres com ara intubar, fer una broncoscòpia i una traqueotomia.

Però la por que més va marcar aquesta etapa va ser la dels mateixos sanitaris. Temien ser els propers. Tots sabien d’algun company malalt, d’algun de greu, i que els podia passar a ells. El doctor Sibila diu que, aquesta por, no la guanyes mai del tot, que només amb el temps aprens a conviure-hi. Cada vegada que algun company sortia positiu era un cop a l’ànim de tot l’equip. Per això les primeres altes van ser tan emotives. Els pacients sortien de la planta de crítics entre aplaudiments d’auxiliars, infermers i metges. Eren una injecció d’energia i de moral. Una de les més celebrades al Clínic va ser justament la recuperació d’un company, el doctor Antonio Valero, cap de la secció d’al·lergologia. Són els moments bonics que la crisi també deixa.

Conciliar què?

L’última por que han hagut de gestionar és la de contagiar els seus. Patien pel que feien i per les persones amb qui es veien un cop es treien la bata. Bé, en aquest cas les bates, els guants, les mascaretes, les ulleres i els protectors de les sabates. L’Oriol va ser testimoni de l’angoixa de molts d’ells, especialment dels que conviuen amb persones grans. En el seu cas, té dos fills, d’11 i 9 anys, doblement exposats. I és que la seva dona també és pneumòloga, a l’hospital de Mollet, i per descomptat la pandèmia també va significar unes jornades maratonianes, sobretot al principi. “Hi havia una feina per fer i la fèiem, no miràvem el rellotge.” A això, s’hi ha d’afegir que la persona que normalment cuida els nanos quan ells no hi són té més de 60 anys i els va demanar deixar-ho un temps. El resultat és que els nois van passar moltes hores sols. “Vull pensar que feien el que em deien que feien”, confessa Sibila. El que van notar els pares és que van créixer de cop. El gran va assumir un nou rol de cuidador. El petit ho va passar pitjor. Un dia van enxampar els dos pares plorant mentre compartien com havia anat la jornada a l’hospital. Normalment no parlen de feina a casa, però aquells dies era inevitable, necessitaven desfogar-se. I el nen es va afegir a la plorera. Durant uns dies els demanava que no anessin a treballar. El fill gran com a mínim en va treure un rèdit material. Li van regalar un telèfon mòbil, que fins llavors no tenia. Però des de l’episodi del plor compartit l’Oriol i la seva dona van intentar dissimular quan eren a casa, tenir dues cares. I es va acabar això de veure les notícies.