El PSOE es declara una i altra vegada en xoc per boca de tots els que havien posat les mans al foc pel secretari d’organització. Les més afectades són les dones. A les companyes socialistes que s’acosten a les carxofes que els paren els periodistes se les nota molt més que desencantades. Estan histèriques i les entenc. Si alguna se’n va fotre de les companyes de coalició governamental per l’episodi de l’Errejón, ara s’arrenca els cabells del cap en sentir les perles que tenia a casa organitzar les bacanals. Mentrestant Pedro Sánchez s’ha entregat al segon reset de la legislatura. El primer, el de la pantomima del fang i el d’aquí estic perquè he vingut, queda prou estrambòtic a la llum del segon, el del dolor, immens dolor per l’amistat traïdora. L’únic que es mostra més pinxo que un vuit al revés és en Jordi Évole, el periodista que el 2023 havia demanat un carrer per a Santos Cerdán en un article a La Vanguardia. Évole ha tret el cap a La ventana d’en Francino (flamant Premi Nacional) i ha dit que ho tornaria escriure i ho ha escrit en un nou article a La Vanguardia. Jordi Évole té devoció per l’home que va negociar amb Waterloo el que es consolidarà com una de les enganyifes més grans a l’independentisme. Ho troba tan transcendental que ni tan sols declara allò tan simple que deia l’àvia Neus, que un mal moment el té tothom. Jo li proposaria que canviés el carrer per una estàtua. Els coloms s’hi cagarien millor.