El nonat que va ser

Un detall d’‘Inventions’, dels Mal Pelo, al Museu Marítim, dins del Grec

Si hi ha una consideració evident és que el Grec ho hauria tingut molt més fàcil si hagués decidit apuntar-se al carro dels festivals d’Edimburg i Avinyó: anul·lar justificant la impunitat de la Covid-19. Però aquest hipotètic nonat es va atrevir a néixer, a Barcelona. Ningú li hauria reclamat gaire res. L’equip artístic del Grec va entendre que la necessitat del sector era prioritària i que, amb el suport de l’Institut de Cultura de Barcelona, s’havia de poder tenir una programació activa. Esprement molt la imaginació, plantejant tants escenaris com fos possible i actuant amb prudència per no vendre més entrades de les que l’autoritat sanitària permetés en cas de més preconfinaments. Totes les vàlvules d’emergència van saltar entre el diumenge 19 i el dilluns 20 de juliol. El Procicat ho havia d’autoritzar, però no els va concedir el permís en realitat fins a meitat de setmana. Tot i així, es va optar pel silenci administratiu (i per pactar destensar un duel institucional entre la Generalitat i l’Ajuntament aquell cap de setmana).

El Grec ha demostrat que la tenacitat té recompensa: ha tancat la proposta del juliol havent venut més del 95% de les prop de 26.000 entrades disponibles i amb 130.000 espectadors a Betevé, més uns 15.000 usuaris de Grec en obert. Ho han agraït els espectadors (que van anar acceptant l’estranyesa de les mascaretes i de la distància física en tots els escenaris) i, sobretot, els artistes, als quals això els ha permès continuar treballar i tenir una llum enmig del túnel. El Grec, en realitat, no s’ha acabat perquè hi ha molts productes que continuaran actius a la xarxa i perquè moltes propostes s’aniran estrenant més endavant sota elparaigua del De Grec a Grec.

Sense pràcticament actuacions internacionals (Peeping Tom; Sergio Blanco, amb una oportuna Covid451 d’autoficció; Cie. XY; Angelica Lidell, amb una provocadora The Scarlet letter, o Baró d’Evel van arribar gràcies a la seva proximitat per carretera), bona part dels muntatges han tingut el risc d’arribar verds, de presentar-se gairebé en forma de working progress. En tot cas,s’ha pogut veure qui és més gat vell i han pogut cosir un espectacle de creació amb molt poc temps d’assaig. Els que han optat per aprofitar fragments coneguts i s’han preocupat d’acoblar-los amb coherència, com ara a A tocar!, han tingut més bona factura que els que decidien llançar-se a l’abisme de la creació, temptant la improvisació i a un talent que no sempre arriba quan se li demana.

En tot cas, el Grec ha demostrat que hi ha molt talent a casa i que molts dels projectes que presenten tindran uns acabats molt rodons, d’aquí a uns mesos, en el seu format final. És el cas d’Estat d’emergència, de la nova Producció Nacional del Circ, de Sonoma, de La Veronal; de 5.100 m/s, de Joan Català; d’Inventions, de Mal Pelo, o del Rèquiem nocturn, de Pere Faura. Hui Basa apunta maneres en una peça itinerant pel parc botànic, que reconvertirà en espectacle a la sala a Life, un clam a la consciència d’una cosmovisió que escolti més la natura i menys els egoismes.

Ja pràcticament cuinat, s’han vist propostes com ara les de Xavier Bobés, que ens presenta el seu costat més zen a Corpus; l’Agrupación Sr. Serrano, amb The mountain torna al seu llenguatge més lúdic, lúcid i enganyós alhora, i Txalo Toloza i Laida Azkona completen la trilogia sobre la colonització capitalista a l’Amèrica Llatina amb un rotund Teatro Amazonas.

El Grec també ha provat formats digitals, gràcies al suport de Betevé i a les novetats de la tecnologia. La falta d’aforament s’ha volgut solucionar amb aquesta finestra que, possiblement, ha quedat massa desdibuixada però que pot ser un bon complement a les mancances evidents del festival. De tota aquesta aventura coratjosa, en queda l’evidència que #laculturaéssegura i que sortir esglaonats de les platees es pot fer aplaudint i rient com en l’aclamada sortida del Lliure.