Tot l’enginy de Hitchcock

Un estiu de primers dels últims anys vuitanta vaig veure North by Northwest (1959) al cinema Aribau de Barcelona. No sé si l’havia vist abans a la televisió, però no ho recordo. En canvi, aquella visió de la pel·lícula de Hitchcock en pantalla gran em revé amb la idea que va dur-me a fer-me una pregunta que encara no soc capaç d’acabar de respondre: què hi passa perquè, durant més de dues hores, m’enganxin unes imatges relatives a una narració que sembla sustentada en el no res amb una trama increïble, absurda, en què un home corrent, per un cop de l’atzar que provoca una confusió, es veu involucrat en un embolic d’espies, d’agents dobles i de serveis secrets?

Hi penso de nou ara que s’anuncia la “reestrena” de North by Northwest en còpia digitalment restaurada. No sé quin serà l’abast de la seva exhibició en sales, però és una bona ocasió per reveure-la o, de fet, per veure-la plenament. No ho dic només per allò de sempre. Hi ha una temporalitat en algunes seqüències que reclama la concentració que afavoreix la sala fosca d’un cinema. Penso en aquella tan cèlebre que, clavada just a la meitat del film, comença amb Roger Thornhill (grandiós Cary Grant) arribant en autobús a un punt d’una carretera que travessa un paisatge desèrtic. Allà hi espera l’agent Georges Kaplan, amb el qual l’han confós uns espies que trafiquen amb documentació secreta. Hi passen dos cotxes, en direccions oposades, i una camioneta que aixeca una pols que encega i embruta Thornhill. A l’altra banda de la carretera, baixa un home d’un cotxe i tots dos es miren. Interpel·lat per Thornhill, l’home li diu que no és Kaplan i, mentre espera que arribi un autobús, observa que és estrany que una avioneta fumigui sense haver-hi res per fumigar. Han passat uns minuts sense que hi passi pràcticament res, però el sentit cinematogràfic (la planificació, el muntatge, el so) mantenen l’atenció en la tensió de l’espera fins que, irrompent en l’acció, l’avioneta persegueix Thornhill abans d’estavellar-se contra un camió que explota.

Quan arriba aquesta seqüència, sabem una cosa que Thornhill encara no sap: Kaplan no existeix, és una invenció dels serveis secrets per despistar els espies. El cap dels serveis secrets no té cap escrúpol per sacrificar Thornhill (“la guerra és la guerra i és un infern”) i, en principi, tampoc sembla tenir-lo l’agent (Eva Kendall/Eva Marie Sant) infiltrada en la xarxa d’espionatge essent l’amant del seu cap, superbament encarnat per James Mason com una il·lustració perfecta de la idea hitchcockiana que, perquè funcioni una pel·lícula, el malvat ha de ser atractiu. És ella qui, després de seduir Thornhill en una llarga i meravellosa trobada en un tren, l’envia cap a la cita falsa sabent que els espies volen assassinar-lo. Per què els serveis secrets no els detenen abans? Tot està agafat amb pinces, desafiant tota versemblança, construït, com deia, sobre el no res. De fet, Hitchcock va dur a l’extrem la idea que el McGuffin és un pretext narratiu: aquí no és res. Però, més encara, sembla un pretext per fer cinema, per experimentar-hi, per atrapar-t’hi tot fent evident l’artifici amb transparències i decorats visibles. La màquina esplendorosa de fer cinema t’enganxa al tren, al desert, a la subhasta d’art més hilarant imaginable i fins a la persecució final entre els caps presidencials del Mont Rushmore. La pregunta, però, no s’acaba de respondre.

Epíleg: el títol espanyol de North by Northwest és Con la muerte en los talones i, imitant-lo amb una altra expressió, el català és Perseguit per la mort. A l’original, però, hi ha continguda el contrasentit (anar al nord pel nord-oest) que mostren els títols de crèdit, sensacionals com sempre, de Saul Bass: la fletxa que puja verticalment cap al nord es contradiu amb la que es projecta horitzontalment cap a l’oest. Roger Thornhill s’hi perd.