Sola amb la veu de Tilda Swinton

Monòleg llegendari escrit per Jean Cocteau, en què una dona suplica al seu amant a través del telèfon que no l’abandoni, La veu humana va estrenar-se el 1930 a la Comédie-Française interpretada per Berthe Bovy. L’èxit va ser fulgurant, a pesar que, en l’estrena, els surrealistes cridaven per interrompre el monòleg. Prou que la pobra dona pateix les interrupcions d’una línia telefònica intermitent. Poc després, Bovy va gravar el monòleg en un disc editat per Columbia. Hi ha d’altres enregistraments, entre els quals un de mític de Simone Signoret, que va gravar-lo a casa seva, estirada sobre el seu llit (peça fonamental de l’attrezzo de l’obra: el testimoni dels plaers viscuts que no retornaran) i amb el propi telèfon a la mà. Només se’n va fer una sola presa que, trasbalsada, Signoret no va voler escoltar. Ho va fer Yves Montand, que va donar el consentiment. Potser no li resultava aliè el plany de la seva dona.

Cocteau volia que la seva amiga Edith Piaf interpretés l’obra. No ho va aconseguir mai. Es diu que la cantant no va atrevir-se amb tanta devastació emocional que hauria d’haver afrontat sola a l’escenari. Però moltes actrius han encarnat aquesta “veu humana” entre el patetisme de qui pidola amor i la voluntat evanescent de qui vol sobreposar-se, entre la declaració d’amor incondicional i el retret desfermat, entre la fragilitat de l’esperança i la desesperació d’un esqueixament que aboca al suïcidi. També moltes sopranos, començant per Denise Duval, han interpretat aquesta “veu humana” a través de l’adaptació operística que François Poulenc va estrenar el 1958.

A més, hi ha les versions cinematogràfiques i televisives. Començant per la més justament cèlebre, aquella en què, l’any 1948, Rossellini va dirigir Anna Magnani per homenatjar l’art de l’actriu, que certament hi desplega els seus recursos interpretatius de manera aclaparadora i commovedora. Poc després, el director va abandonar Magnani per Ingrid Bergman, que, precisament, molts anys després, el 1966, va protagonitzar-ne una versió televisiva dirigida per Ted Kotcheff en què assumeix el personatge amb “contenció sueca”. A part de la Magnani, dues actrius italianes han encarnat aquesta veu humana al cinema: Ornella Mutti a Codice secreto (1988), un film de Francesco Maselli lliurement inspirat en l’obra de Cocteau, i Sophia Loren, que, el 2014, va protagonitzar una Voce umana dirigida pel seu fill Edoardo Ponti. I, és clar, hi ha Almodóvar, que, abans d’abordar-ho directament amb Tilda Swinton, a La ley del deseo va fer que el transsexual encarnat per Carmen Maura (a qui abandona Bibi Andersen) n’interpreti un muntatge (trencant amb una destral el decorat mentre, com una remarca, sona Ne me quitte pas) sense oblidar que va concebre Mujeres al borde de un ataque de nervios, de nou amb Maura, tenint ben present la peça de Cocteau.

I així arribem a The Human Voice, que comença amb una “desfilada de models” de Tilda Swinton. Mentre deambula entre un apartament curosament moblat i una nau mig buida com a testimoni d’una absència, demostra que tant li escau el vermell com el negre o el blau. Almodóvar, gran decorador, sembla sobretot preocupat per la bona combinació cromàtica fins que Swinton, amb telefonia sense cables, inicia el seu diàleg inútil amb l’amant escàpol. Pot intuir-se que el cineasta pretén un distanciament amb la voluntat de mostrar una dona que, contràriament a l’obra de Cocteau, se sobreposa al dolor de la pèrdua amb el simbolisme d’uns cops de destral i d’un foc alliberador. Però em va deixar forçar freda. Potser hi va influir el fet d’estar tota sola a la sala d’un multicinema del qual poc després vaig saber que tancarà uns mesos: més que l’estat d’una dona abandonada, vaig sentir l’abandó dels cinemes.