El tresor amagat de M.M. i Capote
Frederic Cabanas publica la carta que va enviar Marilyn Monroe a l’escriptor deu dies abans de morir
Josep Maria Espinàs va ser qui va dir: “La història de la humanitat està plena de cartes que es van enviar tard o que no van arribar mai. En totes elles hi ha una part d’intriga i misteri.” Frederic Cabanas ho sap de primera mà i per això ho recorda en el seu nou llibre, dedicat a l’actriu a qui tant admira, fins al punt de dedicar-li un museu a Sant Cugat (Cal Gerrer). Es titula La carta secreta de Marilyn Monroe (D’Octavià Edicions) i el motiu no és altre que aportar més llum a un dels capítols més foscos de la seva vida, com va ser la seva mort precipitada, a través d’una carta d’aquelles que “es van enviar massa tard o bé no van arribar mai” a mans del receptor.
La carta en qüestió, que va adquirir aquest col·leccionista de Sant Cugat marlilynòfil d’un saragossà, es va trobar més de cinquanta anys després de ser escrita i amagada dins un estoig d’una ploma Montblanc que li va regalar Truman Capote, a qui anava dirigida quan l’escriptor gaudia del seu últim estiu a Palamós. La va escriure Marilyn Monroe deu dies abans de morir, com situa la data (25 de juliol del 1962), i hi demana ajut i consell al seu amic i confident sobre la seva relació amorosa amb un dels homes més poderosos del món, el president dels Estats Units John Jack F. Kennedy.
Amb l’ajut acreditat de pèrits i el seu enorme coneixement i disposició d’altres documents i missives de la seva estimada M.M., que és com signava les cartes –autenticitat de la firma que l’acompanya, el model de màquina d’escriure i la tinta impresa així ho certificarien–, Cabanas reprodueix la carta en anglès i traduïda, dotant-la de context amb molts incisos i aportacions biogràfiques i dades extretes dels arxius desclassificats de la CIA, en què es demostra el triangle de relacions entre l’agència d’espionatge americana, la màfia –amb el capo de Chicago Sam Giancana– i el president que, un any després, seria assassinat també en misterioses circumstàncies. Bé, amb Frank Sinatra pel mig de tot plegat.
També, com a capítol complementari hi ha la “història increïble” d’aquesta troballa, que resumidament explica com el llogador de l’apartament estival de Capote va vendre l’estoig, per 90 pessetes, a un senyor de Saragossa amant de les plomes.
Por a morir
“Jo no estimo la vida, perquè temo la mort i encara tinc una última esperança: en Jack [JFK]”, diu en un dels paràgrafs de la carta, en què es revela la dependència emocional envers Kennedy. Però també com se sent “atrapada en una teranyina envoltada d’aranyes” que la volen “devorar”, de persones “sense escrúpols” a qui Jack i ella temen. Remarca que se sent “indefensa” i fins i tot anota un número de telèfon del Departament de Justícia, en què Robert Kennedy era el fiscal general, per trucar-hi si percebia quelcom “estrany”. Se sap que el germà del president era la font i contacte amb què l’actriu es comunicava amb JFK. Que al final de la carta sentenciés “em temo el pitjor” confirmaria, segons l’autor del llibre, que, més que suïcidar-se, Monroe temia per la seva vida.
Com deia Randy Taraborrelli, un dels biògrafs de Marilyn Monroe: “El fet que mai no podrem saber amb certesa com va morir, d’una manera estranya, això la manté viva.” El que és segur, i més ara amb la carta, és que encara poden sortir més revelacions.