Crítica
teatre
Pertorbar
El groc és un color que s’utilitza en publicitat per captar l’atenció de la joventut però que en excés, obsessivament, és pertorbador. Així mateix és la proposta de Marta Pazos, que ha armat una suggeridora proposta a partir dels 71 quadres que Federico García Lorca va imaginar per al seu guió cinematogràfic (Frederic Amat en faria una versió el 1998). No importa si va ser una reacció al visionament d’Un chien andalou (1929), però Pazos s’atreveix a marcar una referència evident, quan una navalla segmenta la lluna com si fos l’ull de la pel·lícula.
El joc dramatúrgic, sense utilitzar ni una paraula dita. té una potència corprenedora. I sí, aquest món de poesia visual agermana, a través d’un forat de cuc surrealista, la proposta de Lorca-Pazos amb la de Joan Brossa o la de Carles Santos. Són quadres contundents que s’ordenen amb intel·ligència per dotar de ritme i que permeten d’alternar la cruesa amb el cinisme i amb divertides caricatures.
En aquest espai destil·lat d’un groc estrident sobre negre i blanc succeeixen unes situacions angoixants. Una sala d’estar com la de L’àngel exterminador de Buñuel o el d’A porta tancada, que Jean Paul Sartre idearia 15 anys més tard. No hi ha escapatòria, aparentment. Lorca deuria col·lapsar davant d’aquella capital del món. Per això vomiten tinta aquests personatges, incapaços de digerir, d’entendre, d’assumir el ritme vital de Manhattan. Cal celebrar aquesta nova proposta d’IT Teatre, que permet d’ensenyar l’ofici als intèrprets de la companyia i alhora els permet el lluïment amb les diverses aptituds. Esperem que la peça volti molt més enllà de Barcelona. Com ja va passar a Amnè(i)s(t)ia,dirigit per Chokri Ben Chikha.