Araujo vesteix el Paral·lel, Cunillé el despulla

Maria Araujo va saber vestir tothom amb elegància, i aquest espectacle és un preciós homenatge a l’artista que va morir fa uns mesos: el seu disseny de vestuari la transcendeix i brilla amb llum pròpia. Lluïsa Cunillé, que trenca el sostre de vidre de les dramaturgues catalanes contemporànies d’estrenar a la Sala Gran, disfruta pentinant el gat. Fa un homenatge al Paral·lel, que també serveix de comiat oficiós de Xavier Albertí com a director artístic. Ell plega reivindicant Cunillé i el seu Paral·lel, tan menystingut per la intel·lectualitat més estirada. La proposta pretén recuperar uns gèneres, però sense identificar les arrels queda com un àlbum familiar aparegut al pis d’una altra família.

La peça de Lluïsa Cunillé conjuga sense manies amb cuplets i fragments de sarsuela. Evoca al Taxi... al TNC, amb el que Albertí va obrir la seva etapa al teatre de Les Glòries.Les plomes ensenyen també la part més bruta del Paral·lel, les feines i els obrers més abandonats: el sereno, la pianista del cinema mut que s’ha quedat sense feina amb l’arribada del cinema sonor (voluntariosa Sílvia Marsó), el que fa tatuatges, la que prediu el destí, l’anarquista pistola en mà... Veus d’una Rua del Percebe, 13 que diverteixen mentre deixen una flaire de misèria. Pere Arquillué és el periodista que ha de fer l’epitafi i que descriu aquests passatges. Vulnerable, sap amagar les seves pors vestint bé i lluitant un espai en eles escenaris del Paral·lel com a llibretista o en els periòdics fent cansalada de la frivolitat de l’espectacle. La difunta és l’emperadriu del Paral·lel (Maria Hinojosa, afinadíssima i irònica, com sempre).

Que Valle Inclán vagi pontificant amb sentències esperpèntiques. Que Ferrer i Guàrdia clavi la pallissa llegint la seva aportació a la pedagogia des del seu pòster animat. Que Josep Santpere faci broma amb els pantalons baixats, com un napolità extret d’un text de Filippo... Tot és un sarcasme exagerat i lluminós però que passa sense empatitzar. Distreu i és sorneguera, però deixa el públic bastant fred. Tot acaba al 1939 amb una bomba. No hem sabut recuperar prou bé l’època daurada del Paral·lel. Avui el que en queda físicament són les despulles físiques d’aquella avinguda. No sabem on han quedat les fonts artístiques.