Creador de les pròpies regles

Rufus Wainwright ens recorda que “estem tots envoltats de fragments de vidre” a Romantical man, una de les cançons del seu últim disc, Unfollow the rules, que no va cantar dissabte a Peralada. Aquest home romàntic és, de fet, moltes coses i n’ha fet de molt variades creant les seves pròpies regles sense seguir-ne de preestablertes. Assumint la fragilitat, és a dir, que estem envoltats de fragments de vidres que encara poden trencar-se més, en aquests temps de pandèmia ha emprès una gira en solitari renunciant a la banda que havia d’acompanyar-lo en un espectacle basat en el seu últim disc, creat en confinament. Sol a l’escenari, alterna el piano, amb el qual es fa més expansiu, amb la guitarra acústica, de la qual va dir que no és el seu fort, cosa que vam poder comprovar els espectadors del transformat auditori de Peralada.

No li importa. No importa gaire. Hi és ell, amb la seva personalitat, la seva veu de tenor malenconiós amb el contrapunt d’una certa ironia, les seves experiències vitals transfigurades en cançons, el seu naturalíssim orgull gai, les seves diverses referències artístiques, literàries (una seva obra major són nou temes compostos amb sonets de Shakespeare) i, evidentment, musicals (l’òpera, el musical, la cançó francesa, el jazz, el pop i fins una mica de folk heretat dels pares) amb les quals fa una cosa personalíssima, potser a vegades autocomplaent, però seductora.

Sense seguir la regla de donar prioritat al seu últim disc, del qual només va interpretar tres cançons, Wainwright es dona el gust de revisar la seva trajectòria variant el repertori en cada concert. A Peralada va començar amb The art teacher (2004), el seu homenatge a mestres de la pintura (Rembrandt, Rubens, Turner) admirats al Metropolitan de Nova York. Va continuar amb la seva contribució (una versió de Complainte de la Butte) a la pel·lícula Moulin Rouge i, després de recordar els seus antics matins ressacosos, va cantar Paris morning madness. Rufus, com he dit, és tantes coses que s’escapa a les classificacions, però, posem-hi que és un cantautor, i ho és de la sovintejada mena dels que, als concerts, parlen quasi tant com canten. És així que, entre tantes altres coses, va explicar que ara pot estalviar-se de dedicar-li Only the people a Donald Trump; que el seu amor per l’òpera l’ha dut a crear-ne dues, la primera de les quals Prima Donna (inspirada en Maria Callas, de qui s’imagina la solitud fent-la present amb Feaux) i la segona Hadrian (basada en Memòries d’Adrià, de Yourcenar, va interpretar-ne He loved, en què l’emperador expressa el seu amor per Antínous; que la seva filla (Viva) està de colònies i que, després d’inspirar-li Montauk, més recentment ha creat My little you; que, havent compost Candles a la memòria de la seva mare, dedicava la cançó a la difunta Carme Mateu, a qui va conèixer en una primera visita al castell de Peralada, que, amb el segon concert, ja sent que és una mica seu.

Després de recordar les nits boges amb Cigarettes and choc milk va tancar el concert in bellezza amb la seva versió d’Hallellujah, del seu gran amic (ho era de tota la família Wainwright) Leonard Cohen, pare de la seva amiga Lorca, mare de Viva. Una família que, com sembla propi del que té a veure amb Rufus, deu haver creat les seves regles.