Llibres

XAVIER GUAL

Novel·lista

“Crear lectors hauria de ser una prioritat”

Escriure m’allunya dels problemes del dia a dia i, alhora, em permet utilitzar aquests problemes com a matèria literària
Som aquí de passada. Crec que no hem de ser ni egoistes ni egocèntrics, però els homenatges han d’arribar en vida

De vegades, les programacions editorials coincideixen casualment i un autor treu de cop dos o més títols. És el que li ha passat a Xavier Gual, que ha publicat gairebé alhora la novel·la Atrapats (Fanbooks) i l’obra d’espies El gran baríton (Columna), inspirada en l’agitada vida del seu avi patern, Joan Gual, cantant líric conegut com El Cañón Catalán.

Començarem una mica forts... Què és per a vostè escriure? Per què escriu?
És una necessitat, com menjar o beure. Cada vegada ho tinc més clar. Perquè escriure m’allunya i m’evadeix dels problemes del dia a dia i, alhora, em permet utilitzar aquests mateixos problemes com a matèria literària. A vegades és conscient i a vegades no. Però la meva vida està entrellaçada amb l’escriptura.
Vostè és professor perquè, com la majoria dels autors en català, no pot viure del que escriu. Li agradaria? O ja li va bé escriure quan vol i del que vol sense pressió?
Com que la primera afirmació és tan certa com desoladora, sempre he alternat feines que no s’allunyaven gaire del món de l’escriptura. Durant sis anys vaig ser redactor d’un diari comarcal i ja en porto quinze de professor de català. D’altra banda, sempre m’ha agradat escriure del que em ve de gust, però amb voluntat de satisfer els lectors. La pressió més dura me la imposo jo mateix.
Es publica massa, tant per la capacitat del mercat d’assumir les novetats com per la qualitat del que es publica...?
Si es publiqués molt poc, això voldria dir que com a literatura ja som morts. Si hi ha de tot, bo i dolent, per a lectors molt exigents i per als que no, això vol dir que encara tenim una societat lectora completa. El que llegeixes també et defineix, i si busques qualitat és qüestió de destriar el gra de la palla. Un altre problema és la promoció, que entre tanta oferta algunes bones obres potser queden diluïdes i no tenen el ressò que es mereixen.
El 2000, encara inèdit, va guanyar dos premis, el Ribera d’Ebre amb la novel·la ‘Els tripulants’ i el Mercè Rodoreda amb els contes de ‘Delirium tremens’... Una bona arrencada.
Tan bona com desconcertant. De cop i volta parlen de tu i et publiquen dos llibres amb bons premis. Saps que aquest camí no és fàcil ni sempre serà així de meteòric, perquè ser un bon escriptor demana treball i constància. Fa vint anys enrere sabia que encara tenia molt per aprendre i que allò només era l’adrenalina de les primeres vegades. Sempre he volgut una llarga trajectòria, amb èxits i fracassos, però que anés de menys a més. Guanyar nous lectors en cada llibre i gaudir de cada nova publicació.
Des del 2001 ha publicat tres reculls de relats i ara treu alhora les novel·les que fan vuit i nou. Comencem per ‘Atrapats’... És com una continuació independent de ‘La noia de la caravana’, amb què va guanyar el premi Ramon Muntaner.
Sí, són novel·les independents tot i que comparteixen un dels personatges protagonistes. La noia de la caravana ha funcionat molt bé i era molt interessant seguir per aquest camí, amb el mateix to i mantenint els secrets més importants perquè les dues novel·les les puguis llegir amb l’ordre que vulguis. La idea és que qui n’hagi llegit una voldrà llegir l’altra.
Passa en un institut que, tot i que buit, potser està inspirat allà on treballa...
Totalment. De fet dedico la novel·la a l’institut de Sabadell on treballo. La vaig escriure durant el confinament i, encara que estava tancat a casa, tenia el mapa complet de l’aventura d’aquests nois perfectament al cap. Això em va donar molta tranquil·litat per planificar les escenes d’una manera gairebé cinematogràfica. Això sí, nevat i de nit, l’ambient ideal per explicar una bona història de por.
I ja té previst un tercer lliurament amb la Laura i els seus amics, oi? Mantenint l’element fantàstic i el to de terror?
Si Atrapats funciona prou bé i l’editorial s’engresca, la continuació està pensada, amb emocions encara més fortes! De fet, i no explico més detalls, el final d’Atrapats obre moltes possibilitats d’aventures gràcies a aquesta combinació de petits elements fantàstics amb l’ambientació de terror. Als joves això els encanta, en puc donar fe, perquè treballo amb centenars d’alumnes cada any.
Adapta l’estil, quan escriu per a joves?
Fins al 2013 només havia escrit per a lectors adults, però molts dels meus alumnes desmotivats volien que escrivís alguna història per a ells, pensant en els seus gustos. Gràcies a la meva barreja de professor i escriptor, vaig tenir clar que la prioritat era crear lectors en entorns on ningú llegia si no era per aprovar una assignatura. Davant d’aquest repte tenia clar que havia de deixar de banda la típica novel·la juvenil més pensada per treballar en una classe de tutoria que pel gust de l’aventura i la lectura. El misteri i el fantàstic m’acostaven a aquest objectiu. La clau de l’èxit va ser treballar molt l’estructura de la novel·la.
I ha funcionat amb els alumnes, oi?
Sí, i quan m’ho diuen nois i noies adherits als mòbils, i de molt poca paciència, em satisfà molt. Crear lectors hauria de ser una prioritat de país.
La segona novetat és ‘El gran baríton’, un projecte que ve de lluny...
El tenia clar fa vint anys, però no em veia amb prou maduresa i experiència per escriure l’homenatge que es mereixia el meu avi, un cantant que als anys cinquanta i seixanta va anar de gira per molts països.
Com ho va treballar?
Decidint què volia explicar i què no, trobant el to de la novel·la, si havia de ser exclusivament biogràfica o deixar la porta oberta a imaginar personatges i situacions inventades... Quan ho vaig tenir clar, la novel·la va sortir més rodona i amb més fluïdesa de la que m’esperava.
I com era, el baríton Joan Gual?
El meu avi va ser una persona molt estimada, aquesta és la imatge que m’ha arribat a través dels que el van conèixer. Afable, bromista i decidit, sabia sobreposar-se a tot tipus de dificultats. Com a cantant d’òpera i sarsuela era un gran professional amb una veu prodigiosa que feia tremolar els teatres, no exagero, per això a Amèrica li deien El Cañón Catalán. Va sobreviure a la Guerra Civil i va debutar al Liceu el 1943. Només tenia 24 anys. Va triomfar i va omplir els teatres de tot Espanya durant trenta anys de carrera. Va rebre dos premis nacionals de lírica i va fer quatre gires per Amèrica. Alguna es va allargar dos anys seguits.
Va morir amb només 56 anys...
Tenia diversos problemes de salut. Justament a les cartes d’Amèrica que enviava a la meva àvia explica que no es trobava gaire bé. Tenia la pressió arterial pels núvols i això el va obligar a cuidar-se molt. Però va cantar fins al final. Quan va morir jo tenia un any i mig. Al seu funeral, al barri natal de Sant Andreu, no hi cabia ni una ànima.
Vostè no el recorda, doncs, però n’ha sentit cap enregistrament?
Sí, i emociona molt. Es conserven pocs enregistraments. Un parell de sarsueles i actuacions en ràdios. O directament des de l’escenari. Es va perdre l’època que s’enregistraven més discos perquè era a Amèrica. Això, a la llarga, li hauria donat més fama i, sobretot, posteritat.
El seu avi va conèixer, o vostè el fa coincidir, amb personatges com ara Kubala, Pau Casals, Fidel Castro...
La part d’espionatge és inventada, però segueix una versemblança històrica. Per exemple, els guerrillers a la selva de Colòmbia o els nazis amagats a l’Argentina. Castro avisa les companyies d’artistes estrangeres que Cuba no és segura per un presumpte desembarcament nord-americà i els recomana marxar. Amb Kubala es coneixien d’aquí, i a Amèrica es troben un parell de vegades, per un mundial i per gires amb el Barça. S’admiren mútuament i s’intercanvien entrades. Ho explica a les cartes. Pel que fa a Pau Casals, el va conèixer a casa seva, a San Juan de Puerto Rico. Hi ha fotografies de tots dos parlant asseguts al sofà. Segons les dates, feia poc que Casals havia tocat El cant dels ocells a la Casa Blanca, davant dels Kennedy. Tot plegat era meravellosament novel·lable!
Li agraden les novel·les d’espies? O s’hi ha trobat en tenir entre les mans les anècdotes del seu avi?
Les històries d’espies tenen un atractiu molt especial. Aquesta novel·la, a la seva manera, em va arrossegar al món fictici de James Bond i la Guerra Freda. No ho dic pel meu avi, que només hi era per cantar i guanyar-se la vida sense buscar problemes, sinó pel fet de saltar de país en país i que en cada lloc sorgissin perills i aventures. L’antagonista a l’obra, l’enigmàtic Míster Mambo, té alguna cosa de malvat clàssic, amb la seva piscina nocturna plena de noies sensuals.
Va rebre regals estrambòtics...
Sí, alguns regals eren complicats de gestionar. El lloro verd, de nom Panxito, el vaig arribar a veure dissecat! Quan l’hi regalen, el meu avi no té més remei que emportar-se’l amb ell de gira, per Amèrica, fins que li paga mig bitllet perquè pugui pujar al vaixell cap a Barcelona. També li regalen un caiman viu que deixa a la banyera de l’hotel. Negocia canviar-lo per una bossa de pell de caiman, amb el cap com a tanca, i un altre caiman dissecat, disfressat de porto-riqueny, amb barret de palla i guitarreta. Puc donar fe que és així perquè els he vist! Aquestes i altres anècdotes memorables havien de sortir obligatòriament a la novel·la.
I ara ja està treballant en la història dels avis materns...
Sí, la tinc força avançada. Em vaig adonar que els meus avis materns, tot i que van ser més anònims, també van patir els anys de la guerra i la postguerra amb molta duresa. Van ser mestres de la República que durant el franquisme van acabar treballant en una perfumeria dels Encants Nous. El tema principal serà la lluita contra la repressió que es va viure a Barcelona en aquells anys, i estarà connectada amb El gran baríton.
No desapareixem del tot fins que no mor l’últim que ens recorda. Escriure ha fet que s’adoni de com és de breu l’anomenada “posteritat”, oi?
Sens dubte. Som aquí de passada. Les novel·les dels meus avis, en tot cas, són pròrrogues. Crec que no hem de ser ni egoistes ni egocèntrics, però els homenatges han d’arribar en vida. Si ets una persona que es fa estimar, segurament seràs recordat més temps per amics i familiars, però de l’oblit, com de la mort, ningú se n’escapa. Això sí, la literatura et permet viure altres vides, interpretar-les i, fins i tot, fer-les més interessants.

Vints anys d’anar sumant títols i èxits

Xavier Gual Vadillo va néixer a Barcelona el 1973, però el 1990 va emigrar al Vallès, primer a Barberà i, des del 2003, a Sabadell. Té la mirada clara i un tarannà tant o més afable del que diu que tenia el seu avi Joan. Té una caixa toràcica per encabir un parell o tres canons de veu, però no acostuma a cantar, ni tan sols parla fort, tot el contrari.

Va debutar el 2001 amb la novel·la Els tripulants (premi Ribera d’Ebre) i els contes Delirium tremens (premi Mercè Rodoreda). El 2006 va arribar la novel·la Ketchup i el 2007 els contes d’Estem en contra (premi Pere Quart d’humor i sàtira). De mica en mica van anar degotant més novel·les: El gat que va perdre els bigotis (2010); dues el 2013, El mediador i Els fantasmes de Dalí; Off the record el 2014 i el 2017 La noia de la caravana (premi Ramon Muntaner de literatura juvenil).

Gual ara presenta dues novetats: Atrapats (Fanbooks), una novel·la de gènere ben ajustada en què un grup d’amics adolescents entren d’amagat a l’institut durant les vacances de Nadal per enregistrar un curtmetratge de terror. Una gran nevada els aïlla i s’adonen que potser no estan sols. I que la companyia no és gaire agradable. I també El gran baríton (Columna), una novel·la en què, a través de narrar amb bon pols bona part de la biografia real del seu avi patern, el cantant líric Joan Gual, l’autor crea una obra trepidant d’aventures d’espies amb personatges i conflictes reals barrejats amb altres d’inventats. Com sol passar, les anècdotes més estrambòtiques són les reals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda