Bofill, projecte endavant

Era Ricardo Bofill un home marcat per les dualitats: un classicista acostumat a la innovació, un ordenat intensament caòtic i un revolucionari amb ànima de conservador. Barroc o romàntic? La seva obra, desplegada en edificis fastuosos al llarg dels cinc continents, en dona fe. M’ha costat empassar-me aquesta nova mort per covid després de la lluita que Bofill havia mantingut contra el càncer de pulmó. Finalment, ens toca parlar d’ell en passat.

Durant dos dies han desfilat per l’antiga fàbrica, que a començament dels setanta es va convertir en el Taller d’Arquitectura, milers de persones per acomiadar-se’n. A l’entrada, una pantalla enorme projecta entrevistes de l’artista, ens saluda amb les frases quasi barroques d’un home que va mantenir el discurs i una estètica al llarg de mig segle de projectes i construccions: barris, gratacels, teatres... Com a cenotafi, els seus fills Ricardo i Pablo, amb la seva companya actual Marta de Vilallonga, han organitzat un gran cenotafi, amb exposició de fotografies, concerts i obertura de portes dels peculiars espais del Taller, una antiga fàbrica reconstruïda. M’acompanya des de Barcelona l’arquitecte Xavier Bagué Bofill, cosí de Ricardo i amb qui va fundar i compartir la primera època de l’estudi, motivats pel pare i oncle, el també arquitecte Emili Bofill, un intel·lectual que els va instruir en el gust per l’espai i la poesia. El Taller, sobretot el despatx, anomenat Sala Cúbica, és ple de llibres de tota mena. El fotògraf d’arquitectura Aleix Bagué busca tots els racons mentre el grup de rock tuareg fa vibrar l’antiga fàbrica, que ells anomenen La catedral. M’explica Xavier Bagué que quan van buidar la fàbrica, als setanta, només de la ferrada que hi quedava van treure quatre milions de l’època. Un bon auguri dins d’aquesta caixa de somnis que ha estat el Taller d’Arquitectura. Veig fotos de les dones i els fills de Bofill, entre ells l’actriu Serena Vergano, una de les musses de la gauche divine i una de les primeres ànimes del Taller. També del poeta José Agustín Goytisolo, que va accentuar la modernitat i la tradició amb els ecos elegíacs de la seva poesia. Les maquetes de les obres i dels projectes recullen realitat i somni, evidència i esperança en la vida d’un home que es feia estimar, que t’obria les portes quan li preguntaves, i que sabia escoltar com per xuclar la saba de les interpretacions.

Al llibre Espacio y vida parlava de la follia controlada, de la reconciliació amb el Mediterrani, de la construcció del Walden 7 –mostra el seu color impassible des del despatx de l’arquitecte, com si no admetés la seva desaparició–, amb paraules profètiques: “Nòmada, continuo sent un nòmada. Un viatger sense port d’abric, obligat a fixar els punts de referència segons el recorregut.” Costa assumir que un home que va plantar tants fonaments de grans edificis es pogués considerar un nòmada, però aquí s’evidencien de nou les dualitats, l’esperit sefardita matern, la vivesa d’Andalusia i el Marroc que tant estimava.

Bofill va ser un poeta de l’aire, un idealista davant d’una empresa que va es va passejar pel món amb una mirada zenital, amb una concepció de l’espai sublim. Abans de sortir, al costat de la cua quilomètrica, Xavier Bagué em repeteix una frase que el seu cosí ens diu com a acomiadament des de la pantalla: “La meva vida és més un projecte endavant que una mirada al passat.”