Cop fred

A Esto­colm, si el metro s’atura i es queda a les fos­ques en un túnel, els usu­a­ris del vagó seguei­xen silen­ci­o­sos. A Bar­ce­lona, per con­tra, hi ha xer­ra­meca i crits cons­tants. Les dues ciu­tats mal­den en una Europa que dona cops amb una tova­llola mullada a la consciència. I cap cos reac­ci­ona enlloc. No hi ha des­glaç que escalfi l’ànima. La mirada dis­tant, freda, que apli­quen Clàudia Cedó i Xicu Masó a la situ­ació de des­em­pa­ra­ment ins­ti­tu­ci­o­nal (tot i tro­bar el pols de rea­li­tat a través de Moha­mad Bitari) és impla­ca­ble. No hi ha cap tipus de com­mi­se­ració amb l’Europa cínica d’aquest segle XXI. Estan acla­pa­rats, can­sats, vençuts. Ni els ins­tants màgics que la mateixa Cedó impri­mia a Una gossa en un des­cam­pat (tot i el dolor que regi­rava les entra­nyes) aixe­quen el vol. Ni la militància del que se sap ven­ce­dor moral però agnòstic amb la política d’El metge de Lam­pe­dusa, que inter­pre­tava Masó, dona motiu per cre­mar con­te­ni­dors.

Síndrome de gel revela una rea­li­tat molt igno­rada: joves refu­gi­ats que­den catatònics en sen­tir-se des­pro­te­gits. En l’obra, ho repre­sen­ten en el fet que les filles tra­du­ei­xen a la mare car­tes del Minis­teri de l’Inte­rior suec en què els neguen la reno­vació del permís de residència i els anun­cien la depor­tació al seu país d’ori­gen en pocs dies. Els hos­pi­tals, com els aero­ports, són llocs de pas, costa esta­blir-hi lli­gams emo­ci­o­nals.

És cert que l’empa­tia amb el direc­tor de l’hos­pi­tal (Car­les Martínez) es va refre­dant en veure com ell també renun­cia a defen­sar el que és moral­ment cor­recte; es lliga només als pro­to­cols i a la lega­li­tat més estreta. En tot aquest mar fosc i fred, la veu de la mare (Asma Ismail), que no deixa de par­lar l’àrab, és, segu­ra­ment, l’únic que con­necta amb la ràbia, amb la demanda d’un res­pecte que, massa vega­des, arriba tard.​La tre­ba­lla­dora social (Judit Farrés) també renun­cia en bona part del mun­tatge a tro­bar una sor­tida, si això ha d’impli­car una major dedi­cació horària del que esta­bleix el seu con­veni labo­ral. Només la met­gessa que es jubila (Muntsa Alcañiz), la psicòloga vegana (Sílvia Albert Sopale) i la filla de l’advo­cat (Manar Taljo) que fa de tra­duc­tora pun­tual bus­quen for­mes per sal­var la família d’una depor­tació tràgica. I sí, Cedó torna a cons­truir un espai màgic: les dues ger­ma­nes (Roc Martínez d’Aquell dia tèrbol... i Jana Pun­sola) es par­len men­tre l’hos­pi­tal i la mare dor­men. Revi­uen una infància feliç que saben esgo­tada i que no podran recons­truir en la seva Iraq bom­bar­de­jada i domi­nada per Estat Islàmic. El seu futur és ter­ror i foc. A Europa, reben un cop que no poden con­ce­bre.