Cultura

El soroll d’Els Pets

Els Pets surten solemnes, a poc a poc, amb una llum tènue, càlida. A ritme de Moon River d’Andy Williams. No hi ha pressa. Saben que quan vulguin es menjaran l’escenari. Però de moment no cal. A la pantalla lumínica que tenen al darrere per fer d’escenografia va apareixent, a aquest mateix ritme, la data del 1963, la data que dona títol al nou disc. Així, sense fer gaire soroll, Els Pets inicien el seu concert. Les primeres cançons són noves, poca gent les coneix i l’ambient és més aviat fred. Però a Els Pets no els importa, ells dominen, porten el control. Entre cançó i cançó, aquest humor particular que només entén en Lluís Gavaldà, un humor sec, simple, una mica anglès, però que per alguna raó sempre li acaba funcionant.

Arribem a la cinquena cançó de la nit, el públic per primer cop sembla que comença a picar de mans i a aixecar els braços. Bé, ja és alguna cosa. Ep! La següent cançó la conec. La vida és bonica però complicada. A primera fila veig que s’aixeca una parella, i més enrere una altra també es posa dempeus. Sembla que ara sí que ha arribat l’hora de començar a cantar. Arriben més cançons conegudes i finalment, amb Blue Tack, la platea acaba dreta. Entremig, però, el cantant n’introdueix una de singular. Som a Cap Roig, al festival de La Caixa. I com aquell pet que fa estona que et guardes fins que ja no pots més, sona Atracament a La Caixa, una cançó satírica que juga amb una banda de delinqüents, tot i que no queda gaire clar qui són els lladres de veritat. El concert continua fins a arribar al primer clímax de la nit Bon dia. El públic embogeix, la canta a ple pulmó i salta i balla. A partir d’aquí ja no tornem a seure més. Anem enganxant-ne una darrere l’altra i, en acabar cada cançó, petites ovacions. El soroll d’Els Pets ara retruny per tots els jardins i arribem a un nou clímax. Jo vull ser rei. Altra vegada la gent la canta com si s’hagués d’acabar el món. Des del públic llancen un parell de samarretes a en Gavaldà, que se les posa al cap i anima la gent a treure-se-les. Un parell més de cançons animades i acabem amb la que no podia faltar. Baixen les llums, escenografia estel·lar, els músics seuen a l’ampit de l’escenari, sonen els primers acords, un “Oh!” del públic i a cappella tots la cantem. Bona nit, i visca la mare que us va parir!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.