'Stalin', estrena mundial

Flo­tats. Sta­lin. Setem­bre 2007. Estrena mun­dial. Amb aquesta con­tundència, ban­de­ro­les pen­ja­des per la ciu­tat avi­sen d’un esde­ve­ni­ment que sobre­passa l’àmbit tea­tral: el retorn de Josep Maria Flo­tats als esce­na­ris de la seva ciu­tat –“al Tívoli, que sem­pre m’ha aco­llit”– dimarts que ve, amb Sta­lin, un espec­ta­cle en català que diri­geix i pro­ta­go­nitza ell mateix, i que com­par­teix amb Car-me Con­tre­ras, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Fran­cesc Pujol i els rus­sos Vladímir Lukin i Alek­sandr Korotkov, “un parell d’indígenes que hi que­den tan bé, toquen l’acordió i altres sor­pre­ses”, insi­nua Flo­tats.

L’estrena és mun­dial i indis­cu­ti­ble. L’autor, Marc Dugain, va enviar a Flo­tats el manus­crit inèdit amb el pri­mer capítol de la novel·la que estava escri­vint, Une exécution ordi­naire, per dema­nar-li l’opinió. El volum des­criu en tres capítols el pas­sat recent de l’URSS i, aquest pri­mer, se cen­tra en l’estada de Sta­lin a Geòrgia. A Flo­tats el va apas­si­o­nar tant que, sense dir-ho a ningú, va tirar pel dret i va fer-ne l’adap­tació tea­tral. “Em va arri­bar a finals de juny del 2006 i em vaig pas­sar l’estiu tre­ba­llant-hi. A tot­hom que em tru­cava li deia que era de vacan­ces molt lluny, per poder-m’hi dedi­car!”. El més sorprès va ser Dugain, que es va tro­bar amb el text a punt per al tea­tre, amb el savoir faire de Flo­tats. En va que­dar tan entu­si­as­mat que ell mateix n’està pre­pa­rant ara una versió per al cinema.

L’argu­ment
Se situa a l’any 1953, amb un Sta­lin malalt, en el moment històric del com­plot de les bates blan­ques. El Krem­lin acu­sava els met­ges jueus de voler tren­car la suc­cessió de Sta­lin enve­ri­nant mem­bres del règim. En rea­li­tat bus­cava una excusa per empren­dre una caça de brui­xes con­tra els jueus. Quan gai­rebé no que­den met­ges, Sta­lin en neces­sita un i coneix una met­gessa a qui, en la seva sole­dat, fa con­fidències com si estigués en el divan d’un psi­co­a­na­lista. “Un home que vol implan­tar el ter­ror, que no es pot fiar ni de la seva ombra, està con­dem­nat a la sole­dat. Quan parla, només és per mani­pu­lar o enga­nyar”, explica Flo­tats. La met­gessa està casada amb un físic nuclear i l’obra gira a l’entorn del drama d’aquesta pare­lla jueva, peri­llo­sa­ment pròxima al dic­ta­dor i conei­xe­dora dels seus pen­sa­ments.
Mal­grat la duresa, hi ha moments per a l’humor i la iro­nia “per des­com­pri­mir”. Per a Flo­tats, “és un thri­ller polític amb sus­pens; no podem expli­car-ne detalls perquè va de sor­presa en sor­presa, sem­pre estàs pen­dent del que pas­sarà a la següent escena”. La història de fons és con­tun­dent: “Insi­nua un comu­nisme pur que per­met que el públic encara hi esti­gui d’acord, però a la següent frase... ni par­lar-ne! Tota l’estona li està dema­nant que es posi­ci­oni. Hi ha dis­tracció i reflexió”. Asse­gura que Dugain ha fet un text com­promès: “No diu cap a quin cos­tat s’ha d’anar: explica, plan­teja i fa pre­gun­tes com ara «Per què tole­rem psicòpates al po-der? Tots en som res­pon­sa­bles!». Ell recorda perquè no es torni a repe­tir”.

Un tre­ball pri­vi­le­giat
“Abans de posar-me en la pell d’aquest psicòpata, vull dir que em sento feliç, serè, tran­quil i còmplice amb els com­panys, que han apor­tat tan­tes idees.” Al maig van començar els assa­jos. Juny i juliol van ser mesos de pausa “per dige­rir els per­so­nat­ges”, i Flo­tats ho va apro­fi­tar per diri­gir-se a ell mateix. A par­tir de l’agost, han tin­gut el Tívoli a dis­po­sició abso­luta. “Ha estat un pri­vi­legi, ens hem fet nos­tres el deco­rat, el so, els llums... Hem tre­ba­llat amb una sere­nor i una qua­li­tat que han creat les con­di­ci­ons per ense­nyar-ho al públic de la millor manera”.

Flo­tats està feliç, radi­ant. S’ha dei­xat un bigoti grui­xut. “No m’hi assem­blo gens, però la màgia del tea­tre és que ningú es plan­teja que jo sigui Sta­lin, es tracta de comu­ni­car-ho”. Els actors també estan feliços: “És un dels per­so­nat­ges més impor­tants que he fet mai”, diu Pere Eugeni Font. Pepa Arenós asse­gura que li ha tor­nat a des­per­tar l’amor al tea­tre. Carme Conesa ja en deixa constància: “Estic escri­vint una mena de lli­bre sobre les meves experiències sobre aquest tre­ball dia a dia, ell [Flo­tats] no ho sabia...”.

De moment, en català
Si s’arriba a fer en cas­tellà, tar­darà més d’un any. “La memo­rit­zació és física, emo­ci­o­nal, ve amb el gest, els llums, l’esce­nari, el par­te­naire... Si falta alguna d’aques­tes coses o surts de l’esce­nari, des­a­pa­reix. Fer-ho en un altre idi­oma és tor­nar a començar, és com tocar el piano i can­viar de dits, tret que fem una tra­ducció lite­ral, que és el més espantós que hi ha. Pri­mer, s’ha d’esbor­rar!”.