Llibres

JORDI SIERRA I FABRA

ESCRIPTOR

“No foto palla ni vull demostrar res a ningú”

Crec que sobretot he estat un bon comunicador i, com també ha passat amb els meus llibres de ficció, he connectat bé amb els joves
He vist de tot en el món del rock, però la meva actitud sempre ha estat respectar la llibertat de tothom. No és fàcil ser músic

Aquest és un any de celebracions per a Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947), un dels escriptors catalans més prolífics, populars i internacionals, amb un passat brillant com un dels pioners del periodisme musical amb fonament en aquest país. De fet, a part dels 75 anys de vida intensa que va celebrar el 26 de juliol, al novembre també commemorarà el 50è aniversari del seu primer llibre, 1962-72. Historia de la música pop (Ediciones Unidas, 1972), la primera obra en el seu gènere editada a l’Estat espanyol, que va ser tot un èxit de vendes i un gran referent generacional. Aquest mig segle de llibres –n’ha publicat uns 540, traduïts a 30 idiomes– és el motiu central de l’exposició Jordi Sierra i Fabra. 50 anys creant històries, comissariada pels periodistes Hortènsia Galí i Jordi Bianciotto, que es pot visitar fins al 30 d’octubre al Palau Robert de Barcelona. A més, l’editorial Norma ha publicat recentment El largo y tortuoso camino, una autobiografia en còmic sobre els 25 primers anys de vida d’aquest escriptor precoç –acaba justament amb la publicació del seu primer llibre–, dibuixada per Carlos Moreno. A més, durant aquest any Sierra i Fabra ha fet la seva pròpia celebració amb la publicació de cinc llibres a través de la seva pròpia editorial, SIF. I, mentrestant, no para de publicar nous títols a través d’altres editorials; l’últim fins ara, La connexió maltesa (Univers), la nova aventura de Magda Ventura.

Després d’haver creat tants personatges, ara vostè és el personatge principal del còmic ‘El largo y tortuoso camino’. Va veure que tenia un potencial narratiu?
Quan vaig publicar ara fa 10 anys Mis (primeros) 400 libros, les meves memòries literàries, el meu editor em va dir que per què no escrivia una autobiografia, ja que realment creia que podia ser una bona història: un nen tartamut, que creix en una família humil barcelonina en plena postguerra i té molt clar de ben petit que vol ser escriptor, tot i la ferma oposició del seu pare i comentaris desencoratjadors d’alguna mestra. Em va semblar que, en forma de novel·la, tot plegat quedava massa dramàtic, com si fos una pel·lícula neorealista italiana. Per això vaig anar a Norma i els vaig proposar fer-ne un còmic i, per una afortunada casualitat, ha sortit coincidint amb el 50è aniversari del meu primer llibre.
En el còmic parla també d’alguns secrets familiars...
Sí, aquella era una època de molts secrets. Jo no entenia algunes coses del comportament del meu pare, que estava marcat pel fet d’haver estat fill il·legítim en temps molt difícils. I també tenia un oncle per part de mare que era encantador i et podia estafar amb molta gràcia. De tant en tant desapareixia i la meva mare em deia que estava de viatge. Però més endavant vaig trobar un petit llibret amb versos seus escrits des de la presó.
Per què va escriure aquelles memòries literàries el 2012, quan des de llavors ha publicat més de cent llibres nous?
Era una manera d’intentar explicar la meva vida a través dels meus llibres. Havia estat a punt de morir per tercera vegada i, com que tinc ben documentat tot el que està relacionat amb la meva vida i la meva obra, vaig decidir fer aquestes memòries literàries per orientar els futurs historiadors i desmentir els gilipolles que diuen que tinc un negre que m’escriu els llibres [riu].
Com es pot veure a l’exposició i també al còmic, vostè és un home molt endreçat, que ho guarda tot, ben arxivat.
Sí, has vist la vinyeta de la visita escolar a un museu, en què ens van ensenyar un llibre autografiat per un escriptor? Aquí comença tot. Jo no volia ser ric i famós, jo volia ser escriptor, i els escriptors no eren famosos en aquella època. Però llavors vaig entendre que ho havia de guardar tot perquè algun dia anés a parar a un museu, però sense cap pretensió. I ara tinc la meva fundació.
Com s’explica que tingués tan clar des de molt petit que volia ser escriptor?
Bàsicament perquè era un lector empedreït i, per tant, escriure em semblava part de tot un procés lògic i coherent. Mai no vaig dir, com altres nens, que seria bomber o policia. Tenia molt clar quin seria el meu ofici des que vaig escriure la meva primera novel·la de 500 pàgines, quan tenia 12 anys.
Un ofici que va sumar a una altra de les seves grans passions, la música, per començar a guanyar-se el pa, primer com a corresponsal de la revista ‘El Gran Musical’, el 1969, i un any després ja com a director a Barcelona de ‘Disco Expres’.
Jo no podia ser director, tot i que exercia com a tal, perquè no tenia carnet de periodista, i cada setmana enviava a Pamplona els textos que després el director titular posava en plana. Treballàvem amb mitjans molt precaris: jo enviava cada setmana el material mitjançant el tren Barcelona-Bilbao que passava de matinada per Pamplona, on el recollia una xaval de la impremta, fes fred o calor. Però, a més, la gent no s’imagina què era fer una revista musical en plena dictadura, era tot un miracle. Rebies discos censurats, amb la portada canviada o menys cançons que en la versió original com ara Who’s next, de The Who, i el Berlin, de Lou Reed, i encara que tu sabessis que hi havia hagut aquesta manipulació per part de la censura no en podies dir res. També les mateixes revistes havien de passar per la censura. I els llibres: el dia que havia de presentar 1962-72. Historia de la música pop a El Corte Inglés, hi vaig anar ben acollonit perquè no havia passat per la censura i no sabia si tindria algun problema d’última hora.
Explica en el còmic que la seva formació musical va consistir a passar-se moltes hores escoltant discos i llegint-ne els crèdits. Com passa a ser l’historiador i el crític musical de referència d’aquells anys, gairebé sense informació?
Jo vaig ser un pioner en aquest camp bàsicament perquè tenia un gran avantatge: era escriptor. Aquesta facilitat per escriure em permetia, amb només les quatre dades que tenia sobre un grup, ser capaç d’escriure 10 pàgines de text.
I suposo que també sabia transmetre la seva passió per la música.
Crec que sobretot he estat un bon comunicador i, com també ha passat amb els meus llibres de ficció, sempre he connectat bé amb la gent jove perquè he intentat no avorrir el lector. Com a periodista, vaig viatjar per tot el món amb primeres figures del rock internacional, que agraïen que els parlessis de música, amb el seu mateix llenguatge, i per això sovint m’hi feia amic. De vegades, flipava amb altres revistes d’aquí en què més d’un periodista parlava bàsicament d’ell.
Quan va deixar el periodisme per centrar-se en la narrativa, va tenir clar que apostaria fort per la literatura juvenil?
No va ser tan immediat. De fet, jo he escrit sempre per a lectors de totes les edats. Però sí que és cert que, a partir del 1985, després d’haver guanyat dues vegades el premi Gran Angular, ja reconec que sí que em decideixo pel públic juvenil, i fins i tot al director de Planeta li dic que en 10 anys seré l’autor de literatura juvenil més important d’Espanya. I ara, com que als 75 anys encara soc una criatura com elles, encara em llegeixen les noies de 15 anys... les que ho eren fa 40 anys i les d’ara.
Quin és el secret per aconseguir-ho?
Sobretot no foto palla, no venc cap moto i no vull demostrar res a ningú. Els meus llibres tenen una prosa directa, però això no vol dir que siguin fàcils: plantegen temes que obliguen el rector a reflexionar i a mirar en el seu interior. I crec que la gran majoria són vigents: Camps de maduixes, un dels meus best sellers des que va sortir, el 1997, parla sobre el perill de les drogues de disseny, i no t’adones que el llibre té 25 anys fins que veus que hi surt alguna cabina telefònica.
No hi canviaria alguns detalls com aquest en les reedicions per fer-les més properes als lectors del segle XXI?
No, jo ja estic tornant a publicar tots els meus llibres antics a través de la meva pròpia editorial, SIF , però tal com els vaig escriure en el seu moment.
Creu en el concepte de ‘cultura rock’, que va més enllà de la música?
Sí, és clar, jo crec que encara som dins l’era del rock i que el concepte segueix vigent. Molts dels meus llibres estan relacionats amb el món del rock i la música en general: Cuando el cielo se queme, Paradise Rock, Banda sonora o Que no vayan a por ti, la història d’un assassí en sèrie que mata crítics musicals. El 2020 també vaig publicar DJ, una novel·la ambientada en el món de la música electrònica.
S’ha sentit menyspreat per determinades elits culturals, per ser un autor popular i vinculat a la literatura juvenil?
Sempre he intentat passar de tot això i riure-me’n una mica. Al principi de la meva carrera literària, vaig quedar finalista del premi Planeta, però l’editorial Planeta mai no va voler els meus llibres. I la gran agent literària Carme Balcells em va dir, quan vam veure que no podia fer res per ajudar-me a vendre més llibres o projectar-me a l’estranger: “És una pena que no tingui 20 anys per poder portar-te com ho vaig fer, quan era jove, amb García Márquez.” Un dels meus grans orgulls és que, molts anys després, durant una recepció als reis, m’hi vaig trobar Balcells amb dos patums literàries al costat, i ella em va dir: “Jordi, estic orgullosa de tu, perquè ets l’únic autor que m’ha deixat i ha prosperat per ell mateix.” I les patums no sabien on mirar! [Riu.]
Té dues fundacions, l’una a Barcelona i l’altra a Medellín (Colòmbia). Per què?
Jo segueixo la norma de Jodorowsky, segons la qual, si la vida t’ha donat un do, dona-li tu un 10% de tot el que has assolit. L’objectiu de les meves fundacions és animar els joves perquè llegeixin i escriguin.
I que no mirin tant el mòbil...
És que el mòbil per a un nen és com un forat negre. Cal que hi hagi una reacció global perquè si no acabarem tots gilipolles. En què som número 1 a l’Estat espanyol? En consum de drogues i videojocs!
Parlant de drogues, vostè, que no s’ha drogat mai i és abstemi, com suportava tots aquells rockers desfasats?
Jo he vist de tot en aquest món, però la meva actitud sempre ha estat respectar la llibertat de tothom. No és fàcil ser músic i entenc la pressió que pateix un grup de nois joves que en poc temps passen de treballar en un taller a guanyar milions.
Per què gairebé sempre Barcelona ha estat la capital de la premsa musical?
Això és cert, i per això em fan gràcia alguns periodistes madrilenys, que encara es creuen el centre del món, quan a Catalunya ja hi havia molts més bons músics que a Madrid des d’abans de la Movida. Jo sempre he dit que a Andalusia hi ha el cor, pel flamenc; a Catalunya, la tècnica; i a Madrid, la pasta i la televisió.

Escriptura, música, viatges i cinema

L’escriptura, la música, els viatges i el cinema són les grans passions de Jordi Sierra i Fabra, un autor que aprofita el que la resta dels mortals considerarien temps morts –ja sigui en un aeroport, en un avió transoceànic o en la mitja part d’un partit de futbol– per escriure compulsivament. Només així s’explica que hagi escrit ja 540 llibres i que, als 75 anys, no hagi abaixat ni el seu ritme de creació ni el d’edició. Aquest 2022, per celebrar els 50 anys del seu primer llibre n’ha publicat cinc a través de la seva editorial: Imágenes de rock, que mostra fotografies que va fer durant la seva etapa com a periodista musical; Antología poética 1972-2022, ja que també ha escrit poemes i cançons; la reedició de La página escrita, on explica el seu mètode per escriure; La utopía posible, un assaig sobre la felicitat, i Un escritor en Hollywood (el viaje que cambió mi vida), que narra el viatge que va fer el 1985 per vendre un guió a la meca del cinema.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

FESTIVAL DE CANES

Paul Schrader i Richard Gere es retroben

CANES
Crítica

Concert kairològic

Festival de cinema

La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Canes
Quim Gibert
Ensenyant i autor del llibre “Allà d’allà”

“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Banyoles
cultura

Vilassar de Dalt: aparador de la fotografia analògica fins al 18 de juny

Vilassar de Dalt
Cultura

Mor Gudrun Ure, actriu escocesa protagonista de la sèrie infantil ‘Super Gran’

Cultura

Mor la presentadora i actriu mexicana Verónica Toussaint

Cultura

Mor Tony McFarr, el doble d’acció de Chris Pratt i Jon Hamm

música

Pol Bordas estrena ‘Cor petit’ amb la ‘col·labo’ de Figa Flawas

girona