Cultura

Del pop al ‘loop’

El cap de setmana dels programadors del Temporada Alta insisteix en formats amb unes instal·lacions en estructura de bucle

‘Ma solitud’, de Guillem Albà, està enfocada a accedir a festivals europeus

El Temporada Alta posa un termòmetre a la creació emergent cada any dins del cap de setmana de programadors (habitualment, un centenar de professionals; enguany, uns vuitanta). Per atrapar professionals de festivals internacionals miren de programar peces que els puguin interessar. Són habituals Angélica Liddell (va passar abans amb Caridad), Israel Galván o Àlex Rigola (aquest any no participen al festival de tardor). Sí que ha repetit Romeo Castellucci. Enguany han faltat programadors internacionals. Hi pot haver influït el fet que alguns dels espectacles reclam, com ara Una imagen interior o Terces, ja han voltat internacionalment, conseqüència del desori de les coproduccions arran de la covid. Pel que fa a la producció autòctona, un grapat de títols també han rodat per Catalunya. Són títols que s’han d’obrir camí fora de l’àmbit català i que ja estan contrastats, a diferència de les estrenes. Fet l’itinerari per les novetats es pot concloure que de l’edició del pop en un teatre s’ha decantat cap a l’edició del loop.

Loop 1, feixisme sorollós. La instal·lació que proposa Castellucci és més aviat una tempesta de substantius, sense aparentment cap relació. És la seva denúncia a l’ús pervers del llenguatge del feixisme, un tema en què va projectar la seva imatgeria a Bros. Aquest cop no emergeix la insistència catòlica en Castellucci; només una mena de sacerdotessa pagana que parteix una espinada humana com a arrencada del devessall de paraules, projectades a ritme de frame (dècimes de segon) que no permeten llegir-les ni construir cap relat. Es produeix amb el mateix so estrepitós de Bros, amb l’entrega preceptiva de taps per a les orelles. Diuen que la instal·lació es plantejava de servir en bucle però es va descartar perquè això podria desmerèixer l’atenció de la ballarina sacerdotessa inicial.

Loop 2, fi de la trilogia. Els de CaboSanRoque mantenen el seu viatge estilitzat per poetitzar l’univers terrenal de la Rodoreda fugint de les guerres. La terra que respira, que s’empassa cossos i vides, batega al sentit dolorós de La mort i la primavera o Quanta quanta guerra. Les pedres floten capriciosament a punt sempre per esberlar l’altre ull a una vaca bòrnia. Els cavalls estan oberts en canal per aprofitar-ne la carn després d’haver-los exigit un esforç inhumà empenyent armes i càrrega. Rodoreda transmet olors a les seves narracions i molt de fred. CaboSanRoque ho llegeix com una boira espectral que travessa els cossos dels espectadors. Fan transcendir les paraules de l’autora de La plaça del Diamant, amb les veus de refugiades ucraïneses a Catalunya. Les conseqüències de les guerres segueixen sent les mateixes. La gana fa alimentar-se de carn semicrua de cavall o de precioses flors: el fill riu; la mirada de la mare transmet un desarrelament absolut, una necessitat d’acabar l’episodi de violència i recuperar els bocins de vida que trobi a la seva llar violada usurpada per les bombes. L’univers sonor inclou cites de Svetlana Aliéxievitx que, com Rodoreda, descriu els rostres de les dones que pateixen les guerres quasi un segle més tard. CaboSanRoque tanca la trilogia literària (després de Brossa i de Verdaguer) amb una instal·lació que és destil·lada com Dimonis però furga també en el terrenal com a No em va fer Joan Brossa (amb el vídeo de Rocío Molina panteixant, deixant un rastre que projectat capgirat evoca als cels grisos del centre d’Europa de la Rodoreda exiliada).

Loop 3, coreografies personals circenses. Johann Le Guillerm és un artista del Renaixement, un acròbata amb ginys que signaria Leonardo da Vinci. El 2014 va actuar al Circ d’Ara Mateix amb Secret. Ara presentava Terces (el seu palíndrom). Els seus invents màgics tornen al món artesanal, de fusta i politges. Hi ha una certa obsessió en la construcció que pot semblar que obviï el públic. Però Le Guillerm els sent respirar, pivotant sobre els talons de les botes els 360 graus de la pista per no donar l’esquena a ningú. La seva excentricitat, els seus esbufecs característics donen l’alè a l’escultura, transmeten les lleis de la física elemental il·luminades amb candeles i uns canons de llum en forma de trompa d’elefant. És bucle perquè, així com gira el nom del títol, també va alternant números en el seu circ insòlit.

Loop 4, cap a Europa. També Guillem Albà transmet vida a una fusta en forma de titella de guant. Ell mateix combat com si fos un titella de catxiporra, sense castellet. Els espectacles d’Albà tenen dues cares. La festiva i l’íntima. Com a Calma, ara juga amb el disc i la seva cara A i cara B. Ell segueix sent el clown capaç de fer cantar un poliesportiu municipal i d’emocionar-se veient com sura una closca de nou. Ma solitud té una durada de 25 minuts. No serà més llarga perquè vol accedir a festivals europeus que coincideixen amb espectacles breus. Sap greu perquè hi ha moltes vides que queden esbossades i no se’ls dona prou continuïtat.

Loop 5, sense eix. En aquesta mena de rànquing de diferents formes escèniques, el Re-fracción d’Eva Yerbabuena amb Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola és la que acaba pagant els plats trencats. El seu intent de saltar dels palos i codis flamencs, molt valent, els du a una maresma en què s’enfanguen i no saben sortir-ne. En un teatre no interessa ensenyar que una persona es despulla dels vicis escènics, sinó comprendre la desorientació per reconnectar sense aquests recursos habituals; no és de rebut refugiar-se en una exagerada afectació.

Rimini Protokoll prepara una marató als boscos el 2023

Ahir al migdia Stefan Kaegi, del Rimini Protokoll, parlava amb el públic, després d’una sessió al Truffaut, sobre la relació entre una artista i un pop en escena. El Rimini Protokoll serà al Temporada Alta el 2023 amb un projecte europeu ambiciós. Es parla d’una marató d’accions (fins a set situacions diferents) en què es traslladarà el públic a fora del nucli urbà, en espais forestals, que s’aniran adaptant a cada ciutat on es munti la iniciativa. Serà una oportunitat per integrar l’escala humana a l’acció després que la companyia (de fort component social i sempre considerant un “privilegi” observar el treball de professionals no escènics) hagi ensenyat els treballs de no humans amb un pop i de l’experiment de fer actuar un robot (Uncanny valley, 2018). Kaegi parlava des de Taiwan, on preparen un muntatge sobre la nova diplomàcia, “que també pot interessar a Catalunya”, sobre països amb identitat pròpia que no són reconeguts majoritàriament a causa de les amenaces d’altres potències.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.