“Era desitjable, però no imaginable”

“Les nominacions ja són un reconeixement enorme al cinema que fem i ens convida a ser encara més agosarats”, comenta Montse Triola, sòcia d’Albert Serra a la productora Andergraun Films, a propòsit del fet que Pacifiction aspiri a nou Cèsar en els premis de l’Acadèmia del Cinema Francès que s’entregaran demà a París. Després que la pel·lícula hagi rebut a França el prestigiós premi Louis Delluc, a més de tres guardons importants dels Prix Lumières concedits per la premsa internacional, la productora i actriu hi afegeix: “Sempre hem tingut un gran suport a França des que Honor de Cavalleria, una pel·lícula d’un desconegut sobre el Quixot rodada en català amb actors no-professionals, va ser seleccionada a la Quinzena de Realitzadors de Canes. Des d’aleshores, quasi totes les pel·lícules dirigides per en Serra s’han presentat a Canes, fins a arribar a la secció oficial a competició amb Pacifiction, mentre hem anat trobant a França la complicitat de productors, programadors, crítics i espectadors.”

Triola comenta que, a partir de la recepció d’Honor de Cavalleria, tot el que ha passat podia ser desitjable, però no pas imaginable quan, l’any 1999, van decidir crear amb Albert Serra la productora Andergraun. Llicenciada en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, aleshores havia tornat a Catalunya després d’una estada a Londres, on va cursar al Rose Bruford College un màster en théatre practice sobre teories visuals i performatives del segle XX. “A Londres, vaig tenir experiències teatrals que s’acordaven amb el meu desig de no fer coses convencionals, de manera que si tornava no era per fer-ne. Una manera de crear alguna cosa imprevisible era associar-me amb l’Albert”, explica Montse Triola, que també participa com a actriu en les pel·lícules: “No és perquè m’hi hagi trobat pel mig. Jo volia fer d’actriu, però no de la manera habitual en què se’n fa. Per això també em vaig embarcar amb l’Albert.”

En principi, Andergraun Films no va concebre’s només com una productora cinematogràfica: “De fet, vam començar fent alguna cosa de teatre, però sí que teníem clar que volíem fer cinema. Jo venia del teatre mentre que l’Albert havia estudiat literatura comparada. Així que era un món que desconeixíem, tant pel que fa a la pràctica com a la manera de produir-lo. Ho hem anat aprenent.” Tenint present que Albert Serra diu sovint que van voler fer cinema amb la idea que la vida fos més divertida, Triola comenta: “És cert que en els rodatges dels films de l’Albert es crea un ambient singular i fins una màgia: una mena de món a part propiciat pel fet que els llocs de rodatge no són a prop de casa, sinó, de fet, cada cop mes lluny. L’aïllament afavoreix que hi passin coses sorprenents, a vegades divertides.” Però hi afegeix: “Per nosaltres, no tot és diversió: hi ha molt d’esforç en la producció de les pel·lícules i després en la promoció. Tampoc ho és per a l’equip que participa en el muntatge i la postproducció. Hi ha molta minuciositat, delicadesa, persistència i autoexigència. Si no fos per aquest treball rigorós aquestes pel·lícules no tindrien la volada artística que se’ls reconeix.”

Montse Triola remarca que el cinema de Serra, encara que estigui tan lligat a la seva personalitat creativa, és possible amb la implicació d’una sèrie de persones que formen un equip: “N’hi ha que hi són pràcticament des de sempre; d’altres s’han afegit convertint-se en essencials. En tot cas, és un equip prou constant, però també flexible perquè està obert a noves incorporacions, a vegades puntuals que arriben amb les productores associades en un projecte. Allò important és la seva implicació, que facin la seva aportació per arribar a un mateix punt de la millor manera possible, que investiguin formalment. És així que en cada projecte busquem o, de fet, trobem alguna cosa nova.”

Un altre aspecte important, comenta Triola, és haver trobat la complicitat de diversos productors europeus: “Han arribat de manera natural perquè s’han interessat pel cinema de l’Albert Serra i volen contribuir que segueixi fent-lo amb la llibertat que vam proposar-nos quan vam muntar la productora. No fem europuding: coproduccions europees amb voluntat industrial, però no artística.” El primer que hi va contribuir és l’empresari banyolí Lluís Coromina, soci d’Andergraun i col·laborador habitual. Una incorporació valuosa és el portuguès Joaquim Sapinho, un bon amic de Triola i Serra. Això mentre que el francès Pierre-Olivier Bardet ha participat en els dos últims films, Liberté i Pacifiction, que també han tingut productors alemanys: Felix von Boehm i Frieder Schlaich, respectivament.

La productora reconeix que Andergraun Films pateix una crisi de creixement: “No donem l’abast. Haurem de redefinir l’empresa perquè hi treballi més gent. Mantenim el mateix esperit, però he de dir que, ocupada amb tantes coses, a vegades no puc més. Això fa que ja no tingui l’esma de viatjar tant com abans acompanyant les pel·lícules i que em perdi algunes coses bones.” Tanmateix, Triola ho continua vivint com una gran aventura que, a més de la satisfacció de contribuir a un cinema que considera únic, li ha donat moments inoblidables: “Duc en el cor Lluís Carbó, El Quixot, i en Lluis Serrat, en Sanxini des que va fer de Sancho. En Carbó ja no hi és. Pel que fa a en Sanxini, és inconcebible que fem un projecte sense ell. Només pel fet d’haver anat amb ells a Canes o al festival de Mar de Plata, a Buenos Aires, ja pagaria la pena haver tirat endavant aquesta bogeria.”