Mirador
El Brossa transversal
Una exposició a la fundació del creador aborda el seu llegat interconnectat: el literari, l’escènic, el visual i l’objectual
Joan Brossa és un creador d’una actualitat imbatible. La prova del cotó fluix per saber la vigència d’un llegat artístic són els ecos que té en el present, i el poeta que va trobar la setena cara del dau la supera com cap altre artista de la seva generació. La seva obra, i més i tot la mentalitat amb què la va fer, és viva en les pràctiques creatives contemporànies d’arrel conceptual i performàtica. Estem cansats de veure diàlegs forçats entre velles glòries del passat i artistes d’avui. Brossa, que els va deixar un niu de pistes per innovar, resideix en aquests joves de manera natural.
No crec que sigui ben bé la tesi de l’exposició Altres Brosses. Joan Brossa i la poesia d’acció. El parateatre, que ha comissariat Joan Maria Minguet al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa, però en surto amb aquesta idea amb molta més convicció que en tantes exposicions que s’han organitzat d’ell. Reconec que, a vegades, he tingut la impressió que Brossa se l’ha sobreexposat en detriment de noms rellevants del context de la postguerra que no aconsegueixen un mínim de visibilitat en els circuits formals. Més Brossa? Altres Brosses.
Aquests altres són tots, que rarament es mostren interconnectats. El projecte de Minguet cus el Brossa parcel·lat segons els interessos, capricis i capelletes: el literari, l’escènic, el visual i l’objectual. El Brossa transversal. El far de tants creadors d’avui que treballen l’art sense jerarquies de mitjans i que, sorprenentment, tenen problemes per encabir els seus treballs més experimentals en les institucions culturals que, tot i vantar-se de ser multidisciplinàries, conceben les programacions com calaixeres endreçades i no saben on posar les peces híbrides.
Aquest desmanec tan brossià impregna l’exposició del Centre de les Arts Lliures, en fons i en forma. El mateix muntatge és volgudament paraexpositiu: uns habitacles precaris, fets de bastidors de fusta, que no haurien desentonat a l’estudi caòtic i llardós del poeta. Si per Brossa l’art no deixa de ser un truc de prestidigitador ple de trampes, la gran majoria d’exposicions ho són, un enorme engany. I si a Brossa li agradava bàsicament tocar els nassos, amb acarnissament les comoditats burgeses que han absorbit i tot tants i tants artistes suposadament d’esquerres, Minguet no es queda enrere.
Queden pocs dies per visitar-la, fins al 16 de juliol. Just estava escrivint aquest article que em vaig assabentar de la mort de l’estimat galerista Francesc Mestre, que fa uns anys va rescatar al seu blog un fragment d’una entrevista radiofònica que van fer a Brossa amb motiu de la seva gran retrospectiva al museu Reina Sofia, el 1991:
“Locutor: –Señor Brossa, ¿qué es la vanguardia?
Brossa: –Un periódico de Barcelona.
–No, no. Me refiero a la vanguardia artística.
–Esto no sé lo que es.
–¡No me diga que no conoce las vanguardias artísticas!
–Lo que sí que conozco son las retaguardias, los que dicen qué es lo que está bien y lo que está mal, lo que se debe hacer y cómo.”
Que la força sorneguera i subversiva brossiana ens acompanyi sempre.
