Un xiscle estremidor

Talen­to­sos i audaços, els mem­bres del Quar­tet Ger­hard (els vio­li­nis­tes Lluís Castán i Judit Bar­do­let, el vio­lista Miquel Jordà i el vio­lon­cel·lista Jesús Mira­lles) van empren­dre l’estiu pas­sat al Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla , que n’assu­meix la pro­ducció amb la Quin­cena Musi­cal Donos­ti­arra, l’aven­tura d’abor­dar l’inte­gral dels Quar­tets de corda de Dimi­tri Xos­takòvitx (1906-1975). Els dos con­certs de la pas­sada edició van crear el desig de seguir escol­tant la seva inter­pre­tació d’unes peces que, cre­a­des des del 1938 fins al 1973, for­men una obra unitària amb la qual el com­po­si­tor va des­ple­gar en el temps les seves expe­ri­men­ta­ci­ons musi­cals, contràries als dic­tats estètics de l’esta­li­nisme, i va expres­sar els seus sen­ti­ments, sobre­tot dolo­ro­sos, davant les tragèdies del seu temps, mar­cat pels fei­xis­mes, la Segona Guerra Mun­dial i la dic­ta­dura soviètica.

Dels quinze quar­tets de corda de Xos­takòvitx es diu que són una forma d’auto­bi­ogràfic, a vega­des d’una manera intensa, com en el cas del Núm. 8 en do menor, que va ocu­par la segona part, dijous, del pri­mer dels dos con­certs (l’altre tindrà lloc el 10 d’agost vinent) amb els quals la for­mació com­ple­tarà la inter­pre­tació de la inte­gral a Tor­ro­e­lla. Xos­takòvitx va crear-lo el 1959 a Dres­den, on era per com­pon­dre la banda sonora de Cinc dies, cinc nits, film coproduït per la URSS i l’RDA que exalta els sol­dats soviètics que van sal­var de la des­trucció les obres de la gale­ria d’art de Dres­den durant els bom­bar­de­jos de les avi­a­ci­ons anglesa i nord-ame­ri­cana al final de la Segona Guerra Mun­dial. Però, a més d’apro­fi­tar l’estada per pal·liar la poli­o­mi­e­li­tis que tenia, va obser­var com la ciu­tat encara mos­trava els efec­tes dels bom­bar­de­jos. Pouant de mol­tes obres pròpies, va com­pon­dre una peça car­re­gada de tensió en què expressa el dolor davant de la des­trucció i les vícti­mes de la guerra i també aquell que sofria per la malal­tia.

Després d’aquesta obra en do menor, Lluís Castán va expli­car que, com a pro­pina, havien de con­tra­po­sar-hi una nèmesi en do major: la pri­mera fuga dels 24 Pre­lu­dis i Fugues del mateix Xos­takòvitx. Abans, a la pri­mera part, també hi va haver molta expressió del sofri­ment amb els Quar­tets núm.4 en re major i núm. 13 en si bemoll major, que, amb un únic movi­ment en tres parts, té com a pro­ta­go­nista la viola i acaba amb una nota altíssima: un xis­cle estre­mi­dor.

Tot ho inter­pre­ten amb pre­cisió, però, a més, els músics del Quar­tet Ger­hard són uns mes­tres pel que fa a l’aca­ba­ment de les peces: saben crear el silenci que impe­deix que els aplau­di­ments mal­me­nin la vibració de l’ultima nota.