Hi ha vida (cultural) després del foc

Ja és meritori que una galeria d’art contemporani faci més de 30 anys que promou la cultura i l’art contemporani amb exposicions i actes de diversa naturalesa en una localitat de la Costa Brava com Colera. Conduïda per dos empordanesos d’adopció, la belga Silvy Wittevrongel amb el suport de l’artista italoamericà Ralph Bernabei, la galeria ha patit aquest dies les conseqüències del foc com la resta d’habitatges i la gent de la zona. Tancada amb pany i forrellat durant el moment intens de la crisi, li ha faltat temps per endegar les seves activitats un cop ha escampat el fum. Dissabte passat es va presentar un reportatge sobre la figura de l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán emès a la televisió francesa l’any 1992. El seu director, Jacques Betillon, francès amb habitatge a Colera, hauria d’haver presentat l’acte, però com que les desgràcies mai no venen soles no va poder assistir-hi i va haver de restar al costat de la seva esposa malalta a Tolosa de Llenguadoc.

El missatge que transmet el reportatge, tot i que mostra imatges d’una Barcelona que estava vivint les transformacions que es van produir arran dels Jocs Olímpics del 92, encara és vigent i universal. El documental porta el títol de Sud. Tant el director de l’obra com Vázquez Montalbán reivindiquen el sud. L’escriptor hi dona un sentit metafòric: el sud, com a territori dels desvalguts, i el nord, com a pàtria dels que tenen uns recursos que no tenen els del sud.

La ciutat de Barcelona és sud, però també té el seu nord. El sud és el territori de la gent humil, d’allà on procedeix l’artista. Vázquez Montalbán va néixer a Ciutat Vella, al Raval. Denominacions que sonen eufemístiques si les comparem amb el nom que tothom feia servir quan Montalbán era un marrec per anomenar al barri de carrers estrets amb habitatges petits, foscos i humits: el Barri Xino.

Un barri on la gent treballadora, molts d’ells emigrants de l’Estat espanyol, convivien més o menys en pau amb les prostitutes i amb una delinqüència que intentava no destorbar els veïns.

En aquest ambient va créixer Montalbán, amb un pare que no va conèixer fins als 5 anys perquè estava engarjolat a causa de les seves activitats polítiques. Gent humil, però compromesa. El sacrifici dels seus pares, juntament amb la determinació del seu fill, va fer que Montalbán pogués entrar a la universitat, trencant d’aquesta manera una barrera que per a molts era impossible de passar. El sud del Barri Xino enfront del nord dels barris acabalats de la zona alta de la ciutat.

Així va poder estudiar filosofia i lletres i conèixer la seva esposa, Anna Sallés. Tots dos anirien a la presó per la seva militància política.

Després de les reixes, va ser difícil per a un noi del sud obrir-se pas en el món de les lletres i el periodisme. Però el talent i la perseverança van mostrar un gran intel·lectual, el mèrit diferenciador del qual rau en el fet que va saber intel·lectualitzar la cultura popular i popularitzar els territoris que eren exclusius de la intel·lectualitat. Per exemple, va mostrar que la copla no era una imposició franquista, sinó que les seves lletres tenien càrrega, a més d’emotiva, social, o que la novel·la negra no era d’essència anglosaxona, sinó que també podia tenir el seu aire mediterrani, els aires del sud de les novel·les de Carvalho. El que el realitzador del reportatge anomena “romanticisme assolellat” d’autors com Jean-Claude Izzo i Andrea Camilleri, creador de Montalbano.