Cinema

Mirador

Més dones que mai

Els premis Gaudí tenen la particularitat (o la raresa, pròpia del país) de tenir dues categories a la millor pel·lícula que, establertes a partir d’una divisió lingüística, semblen pràcticament equivalents en importància: una destaca les produccions parlades majorment en català i l’altra aquelles que ho són en un altre idioma, que sol ser el castellà. En la resta de categories, unes i altres produccions es barregen, de manera que, a banda del que es consideri sobre els mèrits de cadascuna, es fa difícil pronosticar quina pot ser la guanyadora (i fins quina ho és més un cop concedits els premis) encara que n’hi hagi que liderin les nominacions. En aquesta edició, son dues en català: Creatura, d’Elena Martín, en té quinze i Saben aquell, de David Trueba, tretze. Tot i el que he dit, potser és cert que sempre tenen més pes les pel·lícules parlades en català.

El cas és que Martín i Trueba estan nominats a la millor direcció, però en aquesta categoria també hi apareix Isabel Coixet (Un amor, que aspira a set guardons més, entre els quals el de la millor pel·lícula en llengua no catalana) i Agustí Villaronga, sense que Loli Tormenta tingui cap altra nominació, un reconeixement pòstum al cineasta. La directora, Estibaliz Urresola, d’un altre dels films, 20.000 especies de abejas, amb més nominacions (vuit, començant per la de la millor pel·lícula no parlada en català, en el seu cas en castellà i euskera) ha sigut relegada a la direcció novella, on competeix, entre altres, amb Laura Ferrés, que, amb La imatge permanent, també s’ha colat en la categoria dels millors films en català tot i que, de fet, s’hi parla més en castellà centrant-se en dues immigrants andaluses amb un vincle incert, però sobretot considerant que potser el llargmetratge més arriscat i desconcertant produït l’any passat a Catalunya.

En tot cas, hi ha un element rellevant en les dues categories principals que tenen efecte en la resta: sis de les vuit (tres de quatre en cada cas) nominades són a pel·lícules dirigides per dones: no és per res perquè fa temps que les cineastes juguen un paper fonamental en el cinema produït a Catalunya. Pel que fa a les que són en català, l’única dirigida per un home és Saben aquell, amb la qual David Trueba aborda amb la seva bonhomia el còmic Eugenio, paper pel qual es podria pensar que David Verdaguer té el Gaudí assegurat si no fos que Enric Auquer li fa molta competència amb El mestre que va prometre el mar. Respecte als films en llengua no catalana, l’excepció masculina hi és amb els dos directors debutants (Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez) d’Upon Entry, un thriller dramàtic i psicològic en què una parella, amb els papers per residir a Miami, desembarca a l’aeroport de Nova York i és sotmesa a un interrogatori extenuant.

Part dels films dirigits per dones nominats en les dues categories principals no són aliens a una sensibilitat feminista. Ho exemplifica Creatura, amb la qual Elena Martin exposa la repressió, els perjudicis i els tabús que han fet i fan que tantes dones tinguin una relació conflictiva amb el propi cos i la sexualitat. També es podria creure que ho fa Un amor en mostrar una dona assetjada pel masclisme en una població rural on s’hi refugia fugint d’alguna cosa. Tanmateix, amb traç gruixut, Isabel Coixet es decanta per mostrar la submissió del personatge a un amant fosc. Un amor està protagonitzada per Laia Costa, que, a més de ser una ferma aspirant al premi a la millor actriu per aquest film, també interpreta una dona en crisi que es refugia en un lloc rural a Els encantats, pel·lícula d’Helena Trapé que, només amb tres nominacions, no sembla destinada al premi a la millor pel·lícula en llengua catalana. El joc està entre l’aspror de Martín i la tendresa de Trueba. Pel que fa a la millor pel·lícula en llengua no catalana, no sé sap mai què pot passar amb Coixet, però es diria que, tot i la sensibilitat d’Estibaliz Urresola en abordar a 20.000 espècies d’abelles un personatge infantil que nos’identifica amb el sexe assignat, és ben possible un reconeixement a El mestre que va prometre el mar per la seva contribució a la memòria d’un mestre català assassinat pels feixistes en un poble de Burgos, al començament de la guerra civil, que no tant pels seus mèrits formals.

Sigui com sigui, no sembla un mal any pel cinema divers produït a Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MÚSICA

La periodista empordanesa Georgina Arnau debuta en la música com Genna amb ‘El pacte’

castelló d'E.
art

El ‘Bestiari’ de Carlos Casas porta a Venècia sons i imatges d’onze parcs naturals catalans

venècia
Crítica

Quant n’hem d’aprendre!

música

Cala Vento guanya amb ‘Casa Linda’ els Premis Min al millor disc de rock i al millor disc de l’any

saragossa
guardó

Raimon rebrà el Premi Prat de la Riba 2024 de l'IEC la diada de Sant Jordi

barcelona
Cultura

Mor Feliu Trujillo, prestigiós ceramista artístic d’Esparreguera

TEATRE

Gorina trasllada a ‘Ifigènia’ el dolor de totes les dones sacrificades

BARCELONA

El festival Flors i Violes espera batre rècords de públic

palafrugell
DANSA

El Mercat convida dues coreografies noruegues a ballar complexes celebracions

BARCELONA