ARTS ESCÈNIQUES
Veu arrossegada del carrer
El Lliure rescata la novel·la icònica ‘El día del Watusi’, en què Francisco Casavella va engaltar l’argot del port dels anys setanta
El TNC, el 2009, va reivindicar l’escolta de Juli Vallmitjana, ‘El casament d’en Terregada’, amb el parlar d’inicis del XX
Una novel·la de prop de 900 pàgines no s’adapta fàcilment. El director Ivan Morales, que també n’ha fet l’adaptació, s’hi ha passat dos anys, mirant de mantenir el fil de la història, però conservant, per sobre de tot, l’ambientació que congregaven les imatges barroques (i decadents) de Francisco Casavella, amb esquitxos de l’argot a les barraques de Montjuïc, a principis dels setanta. Fernando Atienza, el jove protagonista, conviu amb gitanos en el primer tram del llibre. En el tercer, ja pels volts dels vuitanta, al voltant de la plaça Reial, procurant ser invisible i fent tripijocs amb les receptes d’amfetamines que havia aconseguit en la segona part del llibre (quan una carambola el va convertir en l’executor d’un incipient partit polític), retorna a un món decadent, ja amb el convenciment cínic que el Día de Mañana serà sempre un miratge. Sempre la pestañí (legal o corrupta) el perseguiria. Fos en un Seat 1430 blanc real o en el deliri dels seus pensaments.
Juli Vallmitjana va quedar atrapat per l’argot que es gastava al port a principis del segle XX. Ell escrivia com es parlava al carrer com havia fet també Serafí Pitarra amb les seves populars gatades el darrer terç del XIX. El TNC en va fer-li una reivindicació pujant a escena El casament d’en Terregada. El 2005, Edicions 1984 havia rescatat l’obra completa en dos volums. Francesc Foguet i Albert Mestres remarcaven, en el pròleg, la “dependència, addicció del llenguatge”. L’argot permetia mantenir, només amb la paraula, la diferència dels personatges dramàtics.
Casavella, pseudònim de Francisco García Hortelano (Barcelona, 1963-2008), escrivia en castellà al tombant del segle XXI amb un format d’intriga política de baixa estofa que va crear escola. Els grafits de Joyce i les gallines (Anagrama, 2016) de la periodista Anna Ballbona poden ser com les W d’en Watusi? El miratge d’Atienza evoca l’altra literatura d’una altra muntanya de Barcelona, la de Juan Marsé i les aventis del Carmel. (Broggi en va fer una versió a Adiós a la infancia, una aventi de Marsé al Lliure el 2014.) Descampats, jocs perillosos inconscients i enveja cap als habitants del Tibidabo, els que correspondrien a Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, de Pablo Tusset, pseudònim de David Homedes Cameo (Barcelona, 1965). Per cert, aquesta novel·la es va convertir en pel·lícula sota la direcció de Paco Mir el 2003.
Morales, dèiem, ha triat més l’univers barroc i desbordant de paraules i imatges abans que quedar-se en l’argument i les relacions estrictes de personatges. Quan s’adapta Shakespeare i es fusionen dos personatges secundaris en un de sol, no es fan escarafalls. Morales, doncs, s’atreveix a mantenir llargs circumloquis que desorienten l’argument, el desenfoquen, en el deliri més fosc i pudent dels baixos fons a l’escena. Alternen les rèpliques i els talls empeltats de la trama amb espais per la contemplació. I això, en una obra maratoniana, és d’una notable valentia.
El treball actoral durant les quatre hores és d’una generosa entrega. Al lío Grande s’ha d’anar disposat a rebre un tret de bala. O un cop de puny que et deixi estabornit. La velocitat amb què reciten els textos de memòria és d’antologia. Enric Auquer és tot un vendaval, desmanegat, és un protagonista antiheroi, èpic i tràgic, desorientat, amb petits instants de felicitat quasi poètica. Raquel Ferri plora com a Dora i es penja com a Elsa i brilla amb uns dobles papers de registres ben variats (i a celebrar). Xavier Sáez, en estat de gràcia (aquest paper de violent solvent, de macarra de guants blancs, el sap defensar amb molta ironia, repetint la diana de L’imperatiu categòric). Guillem Balart és un Pepito/Jose/Yeyé crèdul i astut, tot i la seva aparença d’ingenu infantil. Si a Carrer Robadors (2021) era el protagonista, ara fa el paper del company antagònic del primer capítol; és el que porta l’acció, però passada per l’escriptor d’un informe al lector que redacta Fernando Atienza. David Climent està en el seu element, percudint la caixa i els personatges apocalíptics de La banda de la fi del món i alhora el surrealisme quàntic d’Afasians. Vicenta Ndongo, sempre al centre de l’escena (amb el paper de la mare, Flora), tot i que amb personatges bastant episòdics, contrasta amb Bruna Cusí tot i ser Tina, una de les noies amb nom de la novel·la que respecta Morales, navega sense la mateixa convicció, encara.
Francis Casavella és un autor maleït, de culte. Morint jove i surant, pel que sembla, per uns espais fora de l’àmbit del poder (que contínuament prova de clavar-li estocada, però sempre reneix com una privilegiada au fènix). Ara, Morales s’atreveix a fer una adaptació immensa de la Bíblia de Casavella. De fet, similar al que Rigola va fer a 2666 (2007), de Roberto Bolaño. Si Rigola jugava cada llibre amb un quadre i forma teatral diferent, Morales modifica l’espai, però sense moure’s del seu mantra d’una posada en escena i uns girs de novel·la gràfica: una representació divertidament exagerada, que es penja amb frases zen o en cops durs al cos i, sobretot, a l’ànima. Són aquestes fuetades les que trenquen la narració delirant i aporten el ritme.
És una narració de mascle, d’ensenyar paquet i múscul i procurar demostrar ser prou espavilat per evadir la patacada. Sempre en cauen, però, en principi, fan menys mal si són de la mare, empipada i espantada pel futur del seu Fernando. Hi ha rèpliques brillants amb l’argot gitano. Morales gasta un castellà de baixos fons i d’adjectius inflats. I cola alguna citació catalana, com ara versos de Verdaguer.
Morales, com ja va fer a Sé de un lugar, s’ha deixat anar. No s’ha preocupat gaire de saber si els feligresos de Casavella li aplaudirien l’adaptació. Si aquesta peça podria rescatar l’autor del seu oblit. Segurament, l’obra rescata un autor amb un deix que patiria queixes per la mirada possessiva del marit cap a les dones. Cansa per la cançó tediosa del poder invisible que mou els fils posant i traient polítics, elevant veus anònimes del púlpit per abandonar-les, més tard, al carrer. Radiant.
Aquella il·lusió, aquest desencís
Casavella retrata amb cinisme com la il·lusió d’una Barcelona capaç de menjar-se el món acaba institucionalitzada i reconvertida en el paisatge perfecte per a la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. Aquella Barcelona canalla, irreverent, que trencava amb la grisor de la televisió i dels anys servils de la dictadura, s’atrevia descaradament a reptar tots els cànons que s’havien imposat des de la por, la submissió i els privilegis dels que van saber apropar-se al poder, obviant la seva il·legitimitat democràtica. Ara, la peça ressona amb altres il·lusions, desencisades. Des de les acampades del ‘Deute extern, deute etern’ fins al 15-M, que sí que va agafar embranzida política. I també, en una línia paral·lela, les mobilitzacions ciutadanes entorn l’1 d’octubre. Casavella retrata aquell desencís amb la decadència del protagonista, que trepitja el carrer i les moquetes dels grans moments socials i polítics, però sense revelar-ho frontalment (amb alguna excepció com les aparicions delirants d’en Jordi Pujol i el seu discurs de Catalunya constant). El muntatge ‘El día de Watusi’, doncs, ressona amb una mirada de perdedor com ‘Alguns dies d’ahir’, de Jordi Casanovas. O com la farsa cruel ‘Pa amb tomàquet, el demà’ (Maldà, 2024). Per cert, ahir es va estrenar al Maldà una obra que també reprèn aquella emoció: ‘Nodi: de gossos i malditos’, un viatge cruel de la mascota d’en Toni (que com Pau Malvido moriria oblidat al carrer) al Cobi d’en Mariscal i el negoci del màrqueting pop. Que ressona la trilogia inacabada de ‘Pupilas pintaban mis sábanas’ d’Úrsula Tenorio i Erik Forsberg: ‘Cheli’ (Antic Teatre, 2022) i ‘Teresa’ (Grec, 2023).