Llibres

Lluïsa i Rosi, amistat a les presons de Franco

Un llibre de Pilar Francès publicat per la Fundació Irla recull un passeig per la història de dues nissagues republicanes

La figura de Lluïsa Duran i la seva amistat amb la jueva Rosi Scheuer permeten saber més de la repressió del règim franquista

Ernest Scheuer va denunciar al món les condicions de vida que patien les dones a la presó
No sortien mai de la seva cel·la, només els dies de visita. “El pati estava reservat als homes”

La historiografia actual va a marxes forçades per ressituar les dones de comparses a protagonistes de la història. Menystingudes durant massa temps dels relats i els estudis historiogràfics, en paral·lel amb un marcat oblit social, n’hi ha que de mica en mica transcendeixen gràcies a la tasca de gent que treballa per rescatar-les de l’anonimat. El cas de Lluïsa Duran i Cama, una llibretera i activista cultural represaliada pel franquisme de la qual porta nom la biblioteca municipal de la Bisbal d’Empordà, és un exemple d’aquesta tasca de recuperació de la història de Catalunya, en aquest cas del catalanisme republicà a través de la Fundació Irla. La seva figura ha estat el detonant de la publicació d’Hugas i Duran. Dues nissagues republicanes, resultat de la beca d’estudis històrics President Irla 2023 a càrrec de l’escriptora Pilar Francès i Àvila, a través de la qual (la Lluïsa) es recupera la trajectòria vital de dues nissagues d’arrel empordanesa i, com bé diu la directora de l’Institut Català de Recerca de Patrimoni Cultural, Gemma Domènech, ella és la baula que les relliga.

De fet, aquest llibre seria una biografia més de les que es publiquen –en el terme genèric i ni de bon tros despectiu, ans el contrari– si no fos per Lluïsa Duran, un personatge clau en aquest vast estudi que va arrencar amb la voluntat de recuperar la seva memòria i la dels seus familiars, i que pel camí van anar sorgint prou elements per transcendir. Entre aquests, quan a la seva vida s’hi va encreuar el drama d’una altra guerra, la mundial, i Rosi Scheuer, una presa jueva amb qui va compartir captiveri i una amistat que, més tard, va fomentar una sèrie d’articles i memòries escrites a l’estranger, a través dels quals es va denunciar la repressió del règim franquista contra els vençuts, i en especial la cruesa aplicada contra les dones. Milers d’elles confinades en presons infectes on no estaven ben racionades i patien tota sèrie d’abusos immorals, com ara l’allunyament familiar.

La Lluïsa i en Gaietà

Que fos ganxona d’origen com l’autora del llibre i hagués patit la repressió del règim franquista, com l’avi exiliat de l’escriptora, va encendre la guspira de la curiositat per saber més d’ella, però a mesura que descobria més elements, Pilar Francès va decidir que no volia que res restés a la fossa de l’oblit, confessa.

Com el fet que la Lluïsa es va casar amb Gaietà Hugas, ell fill de Joan Hugas Pascual, cafeter de professió i alcalde de l’Escala entre el 1906 i 1909; ella filla de Narcís Duran i Juera, un prohom guixolenc que va arribar a ser alcalde de la ciutat entre 1912 i 1916 i del qual Carles Rahola va dir: “Va contribuir que els ideals republicans i autonomistes arrelessin en aquest tros del Baix Empordà.” Francès recull com la parella, que aleshores regentava una llibreria que va esdevenir focus de divulgació de la cultura –sobretot la catalana–, va simpatitzar amb l’anarquisme quan va esclatar la Guerra Civil espanyola i, un cop perduda i amb l’arribada del nou règim, tots dos van ser depurats.

Ella va haver de retre comptes davant una justícia militar i franquista, “una justícia arbitrària, rancorosa i amb ganes de venjança”, com subratlla. Acusada de ser la secretària de la CNT de la Bisbal i, segons consta en l’acta del consell de guerra, “gran propagandista de las ideas extremistas y disolventes”, la van detenir el 1939, moment en què va començar el seu calvari. Sense anar gaire lluny, com explica l’autora, primer fent-la passar per un ignominiós passeig de la vergonya pels carrers de la ciutat amb el cap rapat, acusada de delicte de rebel·lió i condemnada a trenta anys de presó. És així com va ser internada en un reguitzell de cel·les infectes, començant per la del castell de la Bisbal i passant després per les del Seminari de Girona, la de les Corts de Barcelona, la de les Adoratrius de Girona, la de la presó de dones de Palma i, finalment, la de la sinistra presó de dones d’Amorebieta, a tocar de Bilbao, de la qual, aquesta concretament, no en va parlar mai. Les mateixes recluses, detalla Francès, l’anomenaven “el cementiri de les vives”.

A la primera presó que va anar, la situada al seminari, era l’únic centre penitenciari que hi havia el 1939 a la capital gironina. Com deixa constància la mateixa reclusa, menjaven un aigualit de plat de sopa a cada àpat, i la família els havia de dur menjar i roba neta. I encara pitjor: no sortien mai de la seva cel·la, només els dies de visita. “El pati estava reservat als homes.” D’aquest pas per la presó gironina es conserva una carta on acusa un cunyat seu, Eladio Rodríguez, de no moure ni un dit per ella tot i ser un funcionari del règim. Allà va estar-hi del març del 39 al febrer de 1940, per anar després a una presó més gran, la de les Corts, una presó provincial femenina en actiu fins l’any 1978, allà on ara hi ha els magatzems d’El Corte Inglés. Amb una capacitat per a 500 recluses, n’hi van arribar a encabir 2.000 en unes condicions higièniques “deplorables”. En una carta emotiva explica la Lluïsa com ballaven diàriament una sardana i que tot sovint mentre cantaven “ens havíem d’empassar les llàgrimes per a no deixar de cantar”. Això, mentre en Gaietà no podia venir-la a veure perquè el bitllet costava una petita fortuna. Sí que ho feia una altra seva cunyada que, a través de la filla, “infiltrava una pega dolça perquè les monges que les custodiaven feien els ulls grossos”.

Ernst i Rosi Scheuer

Va ser el 30 de maig de 1940 que la Lluïsa va tornar a Girona. Concretament a la nova presó especial que reconvertiria el convent de les Adoratrius (on actualment hi ha el Zara, a la ronda Pare Claret) en centre d’internament femení. Allà va coincidir amb una persona que marcaria la seva vida: Rosi Scheuer, una de les tres jueves que hi serien empresonades, amb qui congeniaria i s’ajudarien en tot moment forjant una amistat que duraria tota la vida. I, com s’esplaia l’autora, la que deixarà petja d’aquesta vilesa que van patir elles i tantes dones en un article que escriurà el seu marit en una revista de relleu internacional.

A partir de les memòries d’Ernst Scheuer i Rosi Moses-Scheuer, l’autor del llibre descriu el periple que aquests van patir, detall a detall, durant la fugida de la barbàrie nazi, com tants d’altres jueus, en el seu cas des d’Alemanya, i des que van ser capturats quan intentaven travessar la frontera per Banyuls. “Els ignorants oficials feixistes no sabien què fer amb nosaltres i ens van tancar amb els lladres comuns, els desertors de la guerra alemanya, els aviadors anglesos rescatats, els contrabandistes de frontera, els espies, els presoners polítics i els refugiats espanyols que havien retornat.” Va aprofitar aquell temps per llegir Descartes i Baudelaire i, fins i tot, l’himne feixista. Explica què menjaven –“sopa al matí, sopa al migdia i sopa al vespre”– i com s’ho feien per matar els polls que queien dels matalassos –això ho tenien prohibit “perquè no volien que es fessin malbé els mosaics”.

A Rosi la van enviar a les Adoratrius –eufemísticament anomenada “un convent de rehabilitació”– on deixa patent que havia de conviure amb 1.700 preses i on les tres estrangeres van causar sensació. En les memòries que va escriure anys més tard, detalla com la catalana Lluïsa Duran va ser la seva companya de reclusió. “Gràcies al seu comportament i intel·ligència, va ser respectada tant per les presoneres com per les monges, i es va convertir en una de les meves amigues més íntimes”, va deixar dit.

Més penós és quan diu que en Gaietà i el seu fill Joan, de dotze anys, la visitaven setmanalment i que duien patates a les monges “amb l’esperança que amb el seu suborn rebria un millor tracte”.

‘Dones espanyoles a la presó’

Un cop alliberada, va poder salpar amb la fragata Navemar, Rosi i Ernst van arribar a Nova York el 12 de setembre de 1941. Tot allò que van viure i les penúries que encara patien tants i tantes d’altres a les presons franquistes ho van deixar patent en unes memòries i alguns articles. Un que va tenir ressò i que està traduït al llibre és el que va publicar Ernest Scheuer a la revista canadenca Free World a finals del 1942 i duia per títol Dones espanyoles a la presó, que descrivia amb detall les pèssimes condicions de vida a les quals estaven sotmeses les rees.

Un relat punyent sobre el que es vivia al convent-presó de portes endins i que l’autor denuncia així: “El món sap que Espanya es mor de gana, que les presons espanyoles continuen plenes fins al punt d’esclat tres anys després d’acabar la guerra. Però sap el món que centenars de milers de dones espanyoles simples i decents viuen en les condicions aquí descrites?” Presoneres de tot tipus: polítiques, dones “que expien els pecats” o fins i tot una, com destaca, que va ser denunciada “perquè el seu ruc portava una cinta vermella”.

Això només és un capítol destacat de la vida de Lluïsa, una dona que va tenir descendència. Com en Joan, aquell fill seu que la venia a visitar tot prenent el Tren Petit mentre ella estava reclosa i, sense saber-ho, prenia consciència política. Joan Hugas i Duran, un vailet colpit pel que va patir la seva mare i que va saber escollir la cultura sobre la barbàrie per continuar el llegat dels seus pares. Com aferrar-se amb aquell poema de Kipling que la Rosi li va fer arribar perquè llegís com a antídot i poder mantenir-se ferm durant aquells temps foscos. A Palma i Amorebieta van passar anys en què no la van poder anar a veure.

Lluïsa va deixar escrit en les memòries: “Jo era una roca forta que aguantava amb energia i dignitat les fortes embranzides de les onades de la vida.” Després de cinc anys llargs de condemna, el 12 de març de 1944, gràcies a la bona conducta, va sortir de la presó en llibertat vigilada. En realitat, com indica Francès, aquella mesura venia forçada per un govern que ja no sabia com descongestionar les atapeïdes presons franquistes.

En paral·lel, al llibre publicat per la Fundació Irla hi apareixen destacats altres familiars, com el seu germà Víctor Duran, un militant d’Esquerra Republicana que es va haver d’exiliar a França i mai més va tornar a trepitjar la terra catalana. O el mateix Joan Hugas, qui acabaria sent el primer alcalde democràtic de la Bisbal.

Un llibre, que ofereix un passeig per la història de la Lluïsa i en Gaietà i les seves famílies, el republicanisme de l’Empordà, l’adveniment de la Segona República, l’esclat de la Guerra Civil, la derrota republicana, l’exili, la repressió franquista i la terrible postguerra, fins a l’arribada de la democràcia.

D’Hugas i Duran. Dues nissagues republicanes se’n farà una nova presentació el divendres 31 de maig (19 h) a l’Alfolí de la Sal de l’Escala.

Allunyament familiar
L’any 1941, Lluïsa Duran va ser traslladada de la presó de les Adoratrius de Girona a la de Palma, a Mallorca. “Malgrat que les Illes formen part de Catalunya, el fet d’haver de travessar el mar ens feia l’efecte d’una emigració i no podíem evitar l’enyorament que això produïa.” El seu home i el seu fill, en Gaietà i en Joan Hugas, ja no la podrien visitar durant mesos, un exemple clar de la cruesa manifesta de les autoritats del règim.
El patiment d’un fill
Mentre Lluïsa Duran va estar tancada a la presó de les Adoratrius de Girona, en Giaetà i en Joan tenien dret a veure-la un cop per setmana. No mantenien mai un contacte físic i només la veien de lluny, entremig de moltes dones i rere unes reixes. Aquesta vivència va colpir el seu fill enormement. Ho descriu ell mateix en una carta que va enviar a la Rosi Scheuer, companya seva a la cel·la, a finals de 1972: “Jo tenia tretze anys i no era capaç d’entendre el significat dels esdeveniments però els podia sentir. Per això vaig patir quan la meva mare va estar tancada a la presó per cap altra raó que la de ser una persona progressista. Vostè va estar allà amb ella per motius similars.” En una d’aquelles visites, pels volts de Nadal, la Rosi va fer arribar a en Joan un poema de Rudyard Kipling traduït al castellà per André Malraux que, com li va explicar, li oferiria consells que l’ajudarien a viure aquells temps foscos. En la mateixa carta, en Joan li confessava que sempre havia tingut a mà el poema de Kipling i que els seus consells l’havien ajudat a superar les dificultats.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

lliurament

Albert Jané rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Barcelona
Jordi Galli
Escriptor

“El procés d’escriure és un viatge, també, una ruta diferent de la que vam recórrer”

Barcelona

Llibres que desconcerten els llibreters

Barcelona
art

La Generalitat compra a Todocolección tres taules del retaule ‘perdut’ del Palau Reial Menor

barcelona
guardó

La debutant Alba Gómez Gabriel guanya el premi BBVA Sant Joan

Barcelona
TEATRE

La Perla29 torna a la reconciliació i el conflicte de Mouawad a ‘Tots ocells’

BARCELONA
còmic

Barcelona serà la ciutat convidada del festival de còmic d’Angulema 2025

barcelona
música

Prop de 30.000 assistents al festival Cabró Rock

barcelona
cultura

Carlus Padrissa: “Mai cap ària ha estat tan eròtica, tan orgàsmica”

Girona