L’(A)phònica dels retrobaments

Fa deu anys que a La Iaia els va can­viar l’ànima arran del seu segon disc, On és la màgia? (2014). I catorze, de la cançó Jo vull ser la meva iaia, un “himne” sin­gu­lar i decla­ra­tiu que havia de cloure el con­cert de retro­ba­ment amb el públic que envol­tava en cer­cles concèntrics Ernest Cru­sats, Jordi Tor­rents i Jordi Casa­desús. Va ser un dels molts moments de comunió, segu­ra­ment el clímax, entre el trio oso­nenc i els seus segui­dors, que desit­ja­ven tren­car amb la veu de fan, la que no s’oblida les lle­tres perquè s’han après amb la faci­li­tat de la joven­tut de deu anys enrere, un silenci massa llarg.

Feia sis anys que La Iaia no tocava en directe i a l’Audi­tori de l’Ate­neu, en el marc del Fes­ti­val (A)phònica de Banyo­les , era el lloc i el moment per repren­dre el que segu­ra­ment, vist l’èxit de con­vo­catòria –entra­des exhau­ri­des– i l’ànima del públic, no hau­rien d’haver dei­xat enrere. El folk mengívol i tami­sat pel pop i l’electrònica ha madu­rat amb potència i força escènica, sense obli­dar la deli­ca­desa juga­nera i el deix melancòlic en la veu d’Ernest Cru­sats. El directe de Banyo­les és el pri­mer dels qua­tre con­certs amb els quals cele­bren l’efemèride dels deu anys en què l’ànima musi­cal i per­so­nal va mutar. L’os, La millor flor del balcó i On ets, Matilde es van escol­tar com a èxits inter­ge­ne­ra­ci­o­nals que són i infants que fa deu anys encara no eren un pro­jecte de vida vivien el con­cert com ho devien fer els pares amb deu anys menys. Es va veure com la com­pli­ci­tat entre els músics es manté, com quan es van inter­can­viar ins­tru­ments o van optar per cen­trar-se en un final apoteòsic men­tre el públic ho donava tot can­tant Twist and shout .

La de dis­sabte va ser la sisena actu­ació de La Iaia a l’(A)phònica de Banyo­les. Havien actuat a la plaça del Tea­tre, nave­gant per l’estany i a La Mura­lla, on van col·labo­rar amb Markooz, un dels refe­rents del beat­box a l’Estat. Va tor­nar dis­sabte a l’(A)phònica i, a banda de l’actu­ació a La Mura­lla, va repe­tir col·labo­ració amb La Iaia, en un altre dels moments d’alta inten­si­tat del con­cert.

Fa tretze anys, Alba Car­mona era una de les inte­grants de Las Migas, i amb elles havia par­ti­ci­pat en el fes­ti­val banyolí. El 2018 va deci­dir empren­dre un vol en soli­tari i al claus­tre del mones­tir de Sant Esteve de Banyo­les va demos­trar que és una veu tan versàtil com per­so­nal, que tant ena­mora ver­si­o­nant el Tango de las madres locas de Car­los Cano com amb la pre­ci­o­sista La plaça del Dia­mant de Ramon Mun­ta­ner, amb una veu roga­llosa, més quei­xosa, més vis­cuda i amb què esdevé una Colo­meta més pode­rosa. Igual que la cançó que va escriure a l’àvia Car­mela i que són tan­tes Car­me­les i tan­tes iaies. Acom­pa­nyada pel gui­tar­rista Jesús Guer­rero, vir­tu­o­sisme pur, va pre­sen­tar cançons del seu segon disc, Can­ta­ora. Públic dem­peus en un con­cert bonic, excel·lint en l’essència del fes­ti­val banyolí.

L’anvers d’Alba Car­mona va ser l’actu­ació de diven­dres de Marina Her­lop. De for­mació musi­cal clàssica, pia­nista i com­po­si­tora, la seva pro­posta escènica, amb una estètica d’heroïna del manga, entre ori­en­tal i futu­rista, com­bina el piano de cua amb els sin­te­tit­za­dors. Capes i capes ins­tru­men­tals perquè hi sobre­surti la veu, que tant evoca inin­tel·ligi­bles cants tri­bals i sons de galàxies llu­nya­nes com pica l’ullet a la tra­dició para­fra­se­jant Damunt de tu només les flors de Mom­pou.

Gorka Urbizu va alçar el puny anti­fei­xista abans de can­tar Mara­vi­llas , sol, a l’esce­nari de La Mura­lla, el diven­dres a mit­ja­nit. Un home­natge musi­cal al que no s’ha d’obli­dar. Mai. Mara­vi­llas Lam­berto era una nena quan els fei­xis­tes la van vio­lar i assas­si­nar a Lar­raga (Navarra). Després de 25 anys al cap­da­vant de la banda de rock Berri Txar­rak, el músic navarrès ha bus­cat un nou començament musi­cal amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i amb la pro­ducció de Jordi Matas ha apos­tat per una sono­ri­tat nua i deli­cada, de can­tau­tor. Va pre­sen­tar aquest nou inici, Hasi­era Bat, a Banyo­les en un con­cert amb banda, un directe d’inten­si­tat deli­cada, intros­pec­tiu, com la reflexió –ínte­gra en català– que va fer sobre el pas dels anys arran del fet que la neboda ha après a comp­tar fins a vint. Vint anys.