La primera idea d’aquesta entrevistadora és trobar un parell de cadires al museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell, per tenir la conversa amb l’escultor i ceramista Joan Gardy Artigas (1938) asseguts. Però l’acabarem fent sencera (una hora i mitja) a peu dret, caminant amunt i avall per les sales on demà s’inaugura l’exposició La mà rebel, la més completa que s’ha fet mai de la seva trajectòria, a cura de Ricard Bru, que ens acompanya excepte quan el criden els tècnics que estan enllestint el muntatge. En Joanet, que és com el coneix la gent propera, va desgranant la seva biografia a pas lleuger amb un bastó que es va fabricar ell mateix amb l’os d’un ossobuco que es va cruspir. Fill de Josep Llorens Artigas, el ceramista de confiança de Miró, Gardy era un marrec quan va començar a relacionar-se, a col·laborar i a fer trapelleries amb alguns dels principals artistes del segle XX: Picasso, Giacometti, Braque, Chagall, Dalí... i, és clar, Miró, al qual, junt amb el seu pare, va ajudar a construir els grans murals ceràmics, inclòs el de l’aeroport de Barcelona.
El veig molt content.
Veus aquestes peces [s’hi atansa tot decidit] d’aquí? Si en feia d’anys que els havia perdut la pista. M’ha fet molta il·lusió retrobar-les. Les vaig presentar a la meva primera exposició individual, a la Sala Gaspar, el 1963. Ho vaig vendre tot. Saps per què? Perquè era molt barat [riu]. Aquesta [s’hi atansa encara més decidit i amb uns ulls que li brillen] sí que l’havia anat veient. Me la va comprar Miró. Tota la vida la va tenir sobre la xemeneia de casa seva, a Mallorca. Sempre em deia que li agradava tant. Quan es va morir, se la va quedar el seu fill Emili. Però un dia va desaparèixer. I jo que pregunto: “On és? És que me l’hauríeu de deixar per a l’exposició que farem a Palafrugell.” Es veu que a l’Emili li va caure i es va trencar. Però havien guardat els trossos! Uns quants, no tots. Ara l’he restaurat i mira quin goig que fa.
Li’n va comprar més, de peces, Miró?
En tenia d’altres que les hi vaig regalar. No vam tenir mai cap problema de diners. Amb el meu pare anaven al 50%. Però a mi no em pagava mai. Ni havia de fer-ho. Jo no li demanava res. Però de tant en tant em donava un quadre. En tinc un de maquíssim que va ser el regal de casament [just en aquest moment apareix tota silent a les sales de Can Mario la seva dona, la també ceramista Masako Ishikawa, ens saluda i s’esfuma seguidament també sense fer el més petit soroll].
I tan poc parlador que era, Miró.
Parlava poc, i gens amb la gent que no coneixia. Era un escut que es feia ell mateix. De jove no li va fer cas ningú. Es defensava amb l’educació. Però la ràbia que portava a dins es veu en la pintura. Vaig aprendre molt d’ell. Em deia: “No llencis mai res. Si alguna cosa no t’agrada posa-la de costat i més endavant ja ho tornarem a mirar.” I em demanava permís per pintar els meus gerros [són al Japó], perquè em volia ajudar a aixecar-me. Miró era tímid, humil i generós. Un cop em va donar un sobre, gruixudet. “Ves a la plaça Reial, a una escala que hi ha al costat del Jamboree, i entrega’l a la persona que t’obri.” Era el pis del ballarí Vicente Escudero, que malvivia sense un duro. Miró li enviava cada Nadal un sobre de diners. No en va gallejar mai amb ningú.
Seixanta anys després, ha tornat a ‘tocar’ aquesta peça que li va comprar el 1963. Que emocionant. Parlant de tocar: per què ‘La mà rebel’?
Perquè sempre he fet el que he volgut. No he deixat que em lliguessin. Quan vaig començar, si no eres abstracte et menystenien. I jo no en soc, d’abstracte, aquí no veuràs res abstracte, tot surt d’alguna cosa. Tampoc m’he considerat figuratiu, ni de cap isme. Això és la llibertat. No només jo, tots els artistes necessiten ser lliures. Els artistes que no ho són, que s’emboliquen en política…, mal assumpte. El preu de la llibertat és aquest: no he passat mai gana però tampoc he tingut mai cap sou. Com el meu pare, que deia: “La crisi m’ha fotut. Abans no venia res i ara menys.”
Ensenyi’m la mà rebel. O, millor dit, el braç rebel. Aquest tatuatge…
Me’l vaig fer a Nova York. Quan vaig tallar el bigoti de Dalí.
Ah, sí, he vist la foto. Comencem per aquí.
Estàvem amb un grup d’amics, entre ells el pintor Saura, en una exposició de Tàpies. Hi havia una gentada i Dalí va arribar com un Moisès que obre les aigües. “A aquest tio li hem de tallar el bigoti.” “Tu parles molt però no faràs res.” “Si tingués unes tisores...” Al cap d’un minut tenia les tisores. I li vaig tallar un tirabuixó, amb una mica de por, perquè anava amb bastó i em pensava que em fotria una garrotada merescuda. No ens havíem vist mai amb Dalí. “Per què has fet això?”, em va etzibar, en català, a Nova York. “Era necessari. Si no ho hagués fet jo, ho hauria fet algú altre.” “Doncs has fet molt ben fet. Els bigotis són les meves antenes còsmiques i com que tinc un testicle més llarg que l’altre ara tot queda compensat.”
I durant aquesta estada es va fer el tatuatge.
Vaig anar al Moma a veure el Guernica, que em va fer posar la pell de gallina. I després vaig anar a un tatuador. “Què vols? Un ànec Donald? Un cor amb el nom de la nòvia?” “Res d’això. Vull el mussol de Picasso.” Jo el vaig conèixer, el mussol de Picasso, al seu taller: es posava a sobre dels quadres i s’hi cagava i tot. El tatuador va quedar descol·locat. I me’l vaig dibuixar jo mateix per orientar-lo. Aquell estiu amb Miró vam anar a veure Picasso. I quan Picasso va veure el tatuatge va engaltar: “Això és meu.” I me’l volia firmar! Però li vaig dir que no. I sort, perquè potser m’haurien tallat el braç per vendre’l!
Al braç esquerre n’hi té un altre, de tatuatge.
Me’l vaig fer després, al Japó. El bé i el mal que lluiten i no guanya ningú.
Parlem d’un altre geni que va tractar: Giacometti.
Jo feia ceràmiques que ja començaven a ser escultures, però amb les limitacions d’un forn petit. Giacometti em va animar a llançar-me al món de l’escultura amb tota mena de materials. A Giacometti, que es passava moltes hores al bar [riu], jo li feia d’ajudant. Un dia Miró va veure que li pintava els bronzes. “Però es pot pintar sobre bronze!? Doncs m’ho hauràs de fer.” Res d’això no es pot fer si no hi ha una amistat sincera.
I poc ego.
Exacte. Va junt. Si hi ha massa ego hi ha batalles. Amb tots tenia una admiració de jove a mestre, però no els ho deia i per dins pensava que jo valia tant o més. No era una actitud de submissió. Cap d’aquests grans artistes que vaig conèixer anava de cregut. No n’he volgut saber mai res, dels artistes vanitosos.
Ho ha portat sempre bé, això d’haver estat a l’ombra de tanta ‘vaca sagrada’?
Sempre vaig ser conscient de la sort que tenia. T’explico una anècdota. El meu pare i Picasso es van barallar, perquè Picasso volia fer ceràmica i el meu pare ho va preparar tot per rebre’l. Però Picasso, que era un informal, no hi va anar mai. La primera vegada que el vaig anar a veure amb Miró vam pactar que no li diríem que jo era fill de l’Artigas. Quan vam arribar, Picasso va abraçar fort Miró i en veure’m a mi va demanar qui era. “És un jove ceramista”, li va dir Miró. “Ah, jo conec el millor ceramista del món: l’Artigas.” Vaig acabar confessant-li que era el seu fill. “Doncs diga-li que em vingui a veure.” Me’n vaig anar a casa contentíssim. Però el meu pare em va contestar: “I per què no em ve a veure ell a mi?” Sense voler ens vam trobar a l’última exposició de Miró i Artigas, en una galeria a Niça. Picasso ens va convidar a dinar l’endemà. A casa seva hi tenia José Luis Sáenz de Heredia, el director del documental Franco, ese hombre, un homenatge al dictador. “Si he de dinar amb aquest senyor, prefereixo no venir”, li va dir el meu pare. I no hi va anar, no.
I de tots aquests grans artistes que va tractar, quin el va decebre personalment?
Tàpies deia que per ser un bon artista has de ser una bona persona. Llàstima que ell es portés tan malament amb els seus companys. Ens vam trobar un dia quan tots dos estàvem preparant les nostres fundacions. “Caram, tu també estàs fent la teva fundació?” “Sí, però jo la faig pel meu pare.” No m’agrada parlar malament de cap artista, tant si m’agrada el que fan com si no. Quan es va fer aquella manifestació contra Subirachs, em deien que hi anés. Què tenia jo contra Subirachs?
Ha gaudit creant?
Sí. A mi no m’agrada gens patir [riu]. Soc treballador, tot m’interessa i mai em repeteixo.
Amb 86 anys acabats de fer i actiu.
Veus aquelles màscares d’allà? És l’últim que he fet. I ara també estic fent ceràmica amb el Vilató, que exposarem a València; es dirà Germans de fang. Treballo cada dia, tant dins com fora del taller, perquè vaig amb una llibreta a tot arreu i a qualsevol lloc faig un dibuixet. Estic content de la meva vida perquè ha sigut llarga.
I continua.
Ara que es parla de traslladar el mural de Miró i del meu pare de la vella a la nova terminal de l’aeroport, no crec que sigui a temps de veure-ho. És una operació complexa, però es pot fer. I estic a favor que ho facin, perquè estic segur, seguríssim, que Miró i Artigas ho voldrien, de la mateixa manera que els faria feliços veure el mural d’IBM al Museu Nacional d’Art de Catalunya [s’hi va desplaçar el 2013]. La T2 està una mica abandonada, bruteja… Si volen consells, aquí em tenen, perquè sé com es va fer. Miró i el meu pare ja eren grandets i el treball físic el vaig fer tot jo. És una paret enganxada sobre una altra paret i no s’ha de tocar per davant sinó per darrere i amb el mínim de vibracions possibles.
