Quan, ja fa quasi tres mesos, va morir Josep Maria Terricabras, no vaig ser capaç d’escriure res sobre ell. Van passar els dies i vaig haver-ho de fer perquè m’havia compromès a participar en un acte en record seu a Begur, on va morir havent-hi viscut durant els últims anys. Avui, 12 de juliol, en Terricabras (que, per mi, fa vint-i-dos anys va començar a ser en Josep Maria) hauria fet 78 anys i, com sempre feia, ho hauria celebrat generosament. És així que, coincidint amb el seu aniversari, vull fer arribar algunes coses que, finalment, vaig ser capaç d’escriure i vaig dir a Begur tenint presents pensaments seus recollits en les moltes entrevistes que vaig fer-li al llarg del temps. Allò que sobretot vaig voler expressar és un agraïment a Josep Maria Terricabras. Agrair la seva inesgotable energia intel·lectual, el seu optimisme de l’acció que sempre va contrarestar el pessimisme de la intel·ligència. També el seu sentit de la ironia, amb el qual capgirava tants de tòpics i prejudicis. Agrair-li que no és cansés mai de pensar i de repensar el món amb la consciència dels recursos del llenguatge, però encara més dels seus límits. I que, entenent la filosofia com una tasca pública, ens ajudés a pensar. No va voler pensar per nosaltres, dir-nos que havíem de pensar, sinó menar-nos a pensar bandejant dogmatismes i certeses. Si de cas, va intentar aportar-nos una mica de claredat. Tenia present allò que va dir Wittgenstein respecte la filosofia: “Ha d’ensenyar les mosques a sortir de l’ampolla caçamosques.”

Sempre Wittgenstein, que va estudiar molt: Va anar-lo pensant i repensant perquè, ho deia, sempre l’ajudava a pensar. Quan va revisar-ne la seva traducció per a una nova edició que va publicar-se fa quatre anys, va percebre el Tractatus com un llibre d’ètica amb les pàgines que queden en blanc, sense poder-se omplir, perquè cadascú ho visqui: “El nivell de l’experiència, amb tots els seus problemes irresolubles i inexpressables en paraules, no te’l treu ningú.” Quan va escriure Atreveix-te a pensar va invocar l’esperit de Wittgenstein amb una citació que encapçala el llibre: “Allò que també el lector pot fer, deixa que ho faci el lector.” Aquest era el seu propòsit: donar pistes i aportar eines per ajudar a aclarir-nos, però de cap manera oferir receptes. Una altra manera de definir la tasca del filòsof: ensenyar una certa defensa personal davant de la superficialitat, la poca autoexigència i la demagògia. Creia, doncs, que el filòsof ni pot presentar veritats absolutes i eternes ni ha de voler ser un guru que doni respostes. Considerava que el pensament no és patrimoni del filòsof. I que, en el procés de pensar, la recerca ha de ser compartida. Allò important és pensar públicament, democràticament. Pensar amb els altres. Si es pensa sense interlocutors, sense contrast i crítica, pot resultar estèril. També afirmava la importància del repensar: “Un cop has pensat les coses, pots repensar-les. A més, si t’has netejat del que et duia a veure la realitat d’una manera, potser ha estat mentre et formaves uns ulls per mirar-la. Cal estar alerta, perquè la realitat no és el que sembla, però potser tampoc el que et sembla. A més de la crítica, cal l’autocrítica.”

Va parlar i escriure de manera clara i entenedora, amb un llenguatge assequible, però sense caure en un rebaixament de plantejaments que pot arribar a ser ofensiu. Deia: “La cultura no ha de ser ni avorrida ni divertida. Ha de ser interessant i fer pensar.” Considerava també fonamental la claredat ideològica: “S’ha d’entendre el color que defenses. No vull enganyar o confondre ningú. Vull dir les coses amb claredat perquè la gent hi pensi. La claredat és democràtica. Si sap què penses, qui et llegeix o t’escolta es pot defensar.” Ell pensava clarament en contra dels abusos de poder, a favor de la justícia social, fent costat als més vulnerables. En la seva última lliçó a la UdG, va recordar als estudiants, al professorat, a tothom, que cal posar les capacitats al servei dels que tenen menys poder perquè en tinguin. Ell ho va fer així. Per qüestions intel·lectuals, però també vitals, creia que hi ha d’haver una relació entre la teoria i la pràctica. Encara més. Reconeixent que en això era gramscià considerava que la praxi té preferència: “L’important és l’experiència. D’un ciutadà, n’espero i desitjo que tingui bones idees i una bona praxi... però, en tot cas, prefereixo un ciutadà amb bona praxi i males idees que a la inversa. Conec persones amb unes idees que em semblen equivocades, però amb una pràctica amistosa, generosa i solidària que em mereix molt de respecte. Sens dubte les prefereixo a aquells que fan meravellosos discursos sobre la fraternitat humana però que són uns pocavergonyes i uns egoistes. Som éssers que vivim. Al final l’important és la vida.” Per això també va dir: “La missió bàsica que tenim els humans és viure amb la màxima dignitat. Així és que no hem de renunciar a fer alguna cosa contra la misèria, sigui material, moral o intel·lectual.” En l’última entrevista que vaig fer-li, després de la seva experiència com a eurodiputat, es va manifestar amb aquesta contundència: “Hi ha d’haver un canvi que posi fi a un sistema basat en les desigualtats. El que em preocupa és que no hi hagi més revolta. Allò que s’ha de derrotar és el capitalisme, que fa que tot estigui orientat cap a obtenir un benefici, a costa del que sigui. Aquesta és la profunda immoralitat a la qual ens aboca el capitalisme.” Després de les últimes eleccions europees, amb l’auge d’una extrema dreta xenòfoba sense cap espurna de fraternitat humana, també cal fer presents aquestes seves paraules: “A Europa tenim els refugiats en camps de concentració, si no en són expulsats, cosa que és una vergonya i un escàndol.”

Sens dubte, també va importar-li molt l’ensenyament, del qual considerava que el seu propòsit fonamental hauria de ser formar ciutadans democràtics que no poguessin suportar el que representa una dictadura i tampoc les formes d’autoritarisme que van imposant-se. Ciutadans crítics, antidogmàtics, capaços d’argumentar les seves opinions en els debats que afecten la vida pública. En aquest sentit, apuntava que l’ensenyament i la transmissió de la filosofia pot aportar eines per aclarir-nos dins de la confusió i participar en la discussió política. Com ja s’ha fet present, la filosofia com una visió crítica. Però no per imposar una determinada visió crítica, sinó per recordar que la visió que ens ve donada o que hem adquirit no és l’única possible. Li encantaven les sèries de crims i l’inspiraven. D’aquí, parlava del sistema Perry Mason: “A la sèrie, el fiscal presenta la suposada arma del crim i tot sembla demostrar la culpabilitat de l’acusat. Però aleshores intervé Perry Mason per recordar que les coses no són tan clares: que l’arma podria ser una altra, que el mòbil del crim potser no és el suposat i que, al capdavall, no s’ha de donar per fet que l’assassí sigui l’acusat per moltes proves aparents que hi hagi. Allò que m’interessa és que ens recorda és que els fets poden ser diferents del que sembla i que per això sempre cal buscar altres possibilitats de pensar-ho tot.” Terricabras no se’n va cansar mai, de pensar les coses d’una altra manera i de fer-ho amb els altres: sempre va ser interessant discutir-hi, apassionadament.