La companyia Voël està convençuda que cal un circ de sala adreçat a tots els públics, en què els pares es puguin meravellar per les acrobàcies i per la poètica i que la canalla es quedi atrapada pel relat, sense paraules, embastat a partir de mirades i d’uns exercicis acrobàtics que expressen l’emoció, el joc, el descobriment. Per la seva banda, La ruta 40, debuta en el camp familiar amb la manipulació d’objectes i la paraula, i amb la direcció experta de Xavier Bobés i Pau Matas. El seu joc fantasiós transforma retalls de fusta en un poble i en tota una història, vista amb una certa nostàlgia.

Els paràmetres de Nanuq són empatitzar amb la natura. Jugar amb la sorpresa. Insinuar un relat. La blancor de l’escenari té un preciós suport de música en directe, que va component Joan Bramon per capes, amb els clàssics i suggestius bucles de pistes sonores. A l’escena, cap mot, però moltes mirades que narren, que descriuen un estadi d’una certa incertesa que cal anar desvetllant; manté un punt d’enigma, com a Boira, en què tothom pot imaginar el context. La dramatúrgia de Voël prefereix donar molt d’aire a la imaginació, a deixar petits rastres dels personatges en què la canalla (i els pares) completen el quadre: donant la capacitat de somiar als ossos, els humanitzen. I alhora, hi empatitzen i els fa més sensibles al respecte per la natura. Al principi, ella mira fora de l’escenari i, amb la vista, interroga el seu company sobre mirar d’ajudar algú que demana atenció. L’aparició de la cria d’os, com perduda enmig de la nit blanca de l’escena, genera una certa angoixa. On és la mare? La cria juga, investiga la neu, tot escombrant-la i rellisca espantada en les capes de gel. Voël transita amb un mà a mà, fent equilibris amb una pilota i, és clar, amb un espectacular quadrant rus. Sembla que la incertesa desaparegui amb els salts mortals, un cop s’ha superat el paisatge de la muntanya inhòspita i queda descoberta l’estructura del quadrant. De sobte (gràcies a la regidoria de Bernat Ferrer), finalment, la criatura es troba amb la mare ossa i, per fi, apareix la possibilitat d’una nova becaina.

La Ruta 40, en canvi, opta per la paraula i el joc fantasiós dels infants. A Tumbalafusta hi ha la construcció d’un poble quasi representat, la recuperació dels records de la infància traspassats al cos d’un adult. El misteri per les fustes de tronc rodó del bosc. El gaudi de les ones del mar i de l’estació del tren amb unes bigues ben fines i tallades a mesura. En el moment inesperat apareix la serradura que, com si fos polsim màgic, aixeca la sorpresa. Sergi i Alberto són dos amics de la infància que han abandonat el seu poble. Reviuen amb la mateixa ingenuïtat dels de Pont flotant de Com a pedres. La Ruta 40 ja havia treballat la construcció de l’escenografia en directe a Reiseführer, i ara ho fa amb sobrants de fusta. El duet d’actors confirmen que s’han fet grans, amb un joc d’infant. Saben que la maduresa es revela quan es dona l’oportunitat a jugar a un tercer, com passa durant l’espectacle. No els calen més estímuls. La canalla no perd passada. Jugar amb restes de fusta són rastres d’un temps que es pot produir de manera orgànica i molt saludable. Un exercici de sinceritats i intimitats (que, ni que fossin fictícies) connecten al cor d’infant, tingui l’edat que tingui el seu espectador.