El superdectiu de Detroit Axel Foley ha tornat per apatrullar els carrers de Hollywood, que tan bé es coneix. Convençut que l’experiència és un grau, l’excusa no és altra que donar un cop de mà a la seva filla en un cas de corrupció que esquitxa altes esferes. Això en l’aspecte argumental, perquè en realitat es tracta de sumar-se a l’operació nostàlgia que fa temps ens té a tots els dits boomers atrapats en un loop temporal que pretén retroalimentar aquell Peter Pan que tothom té dins. Una dèria comercial programada per remoure els nostres records d’infància o juvenils a partir de revifar sagues, sobretot vuitanteres, amb noves seqüeles, preqüeles, remakes o reboots.

Fa poc hem disfrutat amb Maverick prenent les regnes del seu caça a l’acadèmia de pilots Top Gun; rigut amb els alumnes de Cobra Kai continuant donant pel sac als del dojo del karate ja no Kid Daniel Larusso, ara aliat amb el seu exenemic Johnny Lawrence; seguit l’aprenentatge dels hereus dels Caçafantasmes fent allò que els seus pares feien, és a dir, caçar fantasmes; i patit com Indiana Jones continua entossudit a buscar vells tresors estomacant nazis ni que sigui amb el seu tacataca.

Ara, quaranta anys després de la seva primera missió policial, és Eddie Murphy qui se suma a la moda, no sense haver pactat amb el Botox, encarnant el personatge que el va llançar a la fama, Axel F. Superdetectiu a Hollywood, que és així com es titula la producció multimilionària que Netflix ha estrenat directament a la plataforma de streaming sense passar pels cines com sí que fan amb alguna pel·lícula d’autor. No és pas el cas, aquesta no enganya i és purament una proposta comercial. Una quarta entrega que fa la sensació més de reboot que de remake (és a dir, un rellançament d’una pel·lícula no forçosament seguint la història prèvia sinó conservant els elements més importants del film original). Hi ha passatges calcats del film de Martin Brest de 1984, sense anar gaire lluny, la seqüència d’acció inicial que en comptes d’una furgoneta es condueix un llevaneus tant o més destructiu per al mobiliari urbà, al ritme encomanadís de The heat is on. La trama també és similar, amb Axel retrobant-se a Beverly Hills amb amics i antics companys d’aventures, i tancant la missió en una mansió plena de mafiosos armats fins a les dents. Original? Gens ni mica, i a diferència de Cobra Kai, model a seguir, l’equilibri entre nostàlgia i innovació pren pes per la primera.

Tanmateix, és cert que en aquesta ocasió, a diferència de les oblidables segona (1987) i tercera part (1994), no hi ha cap altra pretensió que fer disfrutar amb llocs i elements comuns amb una mirada condescendent i autoparòdica: amb aquelles persecucions amb encadenament de xocs (sobretot cotxes de policia) tan pròpies de les buddy movies; acudits suats però adaptats als nous temps; una banda sonora que revifa l’original composta per Harold Faltermeyer i, és clar, un Eddie Murphy en un millor estat de gràcia que no pas amb la fallida El príncep de Zamunda 2 (2021).

Aquest sí que és un homenatge digne i un bon colofó al personatge d’Axel Foley. Pur divertiment per a una tarda de sofà, que ja és molt amb la morralla que ens dona la plataforma amb aquest tipus de formats. Això sí, esperem que el seu somriure congelat al darrer pla, després de mantenir una conversa al cotxe amb els vells col·legues, resti, ara sí, per a l’eternitat.