Passió literària

Per què publicar la correspondència entre Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales? Aquesta és la pregunta que es van fer Maria Bohigas, editora de Club Editor i néta de Joan Sales, i la biògrafa Montserrat Casals, curadora de l'obra, quan van tenir el permís per publicar les cartes que tot just ahir es presentaven en la col·lecció La cara fosca de Club editor amb el títol Cartes completes.

Feia deu anys que Bohigas anava al darrera d'aquests documents, però la seva àvia preferia mantenir-los en la intimitat perquè hi ha moltes opinions que l'editor no hauria dit mai en públic.

Passat el temps, i amb molts dels qui es podien sentir ferits ja morts, la vídua Sales va donar permís i la pregunta va tornar a rebrotar: quin interès pot tenir un epistolari com aquest?

La resposta, un cop llegit, és que en té molt, d'interès, i no només per als erudits que estudien les obres d'aquests autors sinó que és una lectura molt reveladora per a qualsevol escriptor, editor, traductor, crític i, naturalment, lector que vulgui saber com s'ha anat construint la nostra literatura, si més no, des del 1960 al 1983, període en què es manté aquesta correspondència.

Per Montserrat Casals, que hi ha treballat intensament durant un any, l'objectiu d'editar les cartes ha estat "obtenir una mirada diferent de Mercè Rodoreda ja que ens trobem davant d'unes informacions que fins ara no teníem. Rodoreda ha patit la construcció d'un personatge artificial i se n'ha fet, com a mínim, un mite. Les cartes permeten treure-li l'excepcionalitat i mirar-la com un personatge normal i, potser, després, ja la podrem tornar a convertir en excepcional".

Florets i espases
Tal com explica Bohigas, "l'epistolari és més de florets i espases que no de plomes" i alguns noms il·lustres, com Pedrolo, Espinàs, Estanislau Torres... hi surten malparats. Aquest va ser un dels motius que retenia la seva publicació, però tampoc s'hi ha volgut fer sang. De fet, tot i tenir-lo muntat, s'ha prescindit d'un índex onomàstic que hauria atret les mirades més tafaneres i hauria limitat la visió de conjunt de l'obra. La pregunta malsana a veure com es carreguen aquell o aquell altre? haurà de comportar certa feina lectora per ser contestada, ja que el llibre té més de 1.000 pàgines. A més de les cartes -n'hi ha 567-, Casals ha fet una feina de contextualització i ha muntat un fil narratiu amb una introducció per any. Així es pot resseguir com es construeix una literatura o, si més no, com es forja una de les seves veus més importants i totes les dificultats que això comporta.

Una de les conclusions que es destil·len "d'aquest doble inèdit Rodoreda-Sales", tal com el defineix Bohigas, és que, en aquest país, cal molta paciència. Segons Casals, "aquest llibre és ple de fets petits que són essencials per entendre la literatura catalana". També és un crit d'alerta que ens arriba des del passat i es fa present: "Ens han anat dient que tot anava bé i que es venien els llibres, però una autora com Rodoreda mai no havia estat lectura obligatòria a les escoles. Mirem qui feia els plans d'estudis i ens surten veritats que de vegades ens fan escruixir", comenta Casals.

Bohigas va més enllà: "Amb les cartes queda retratada l'actitud mesquina dels qui han construït la cultura catalana. Es veu que, quan Rodoreda només tenia publicat La plaça..., Edicions 62 ja li anava al darrere oferint-li publicar-ne l'obra completa" i, més de cara el present, remarca: "Cada cop que sento a parlar del mercat editorial català penso que és una ficció. El mercat editorial català és picaresc i em sembla molt important que se sàpiga, això és veritat avui i fa 40 anys". La clau, segons Casals, és "interrogar el passat i mirar on hem fallat". En aquest sentit, l'epistolari que avui ja és a les llibreries és revelador.