Traç blanc

Tot un cant opti­mista. Ànima ense­nya moments de frus­tració però plana per sobre l’sky­line de Hollywo­od­land i això l’immu­nitza del to depres­siu. Com a cre­ació, feta des de l’entu­si­asme més genuí, ha tro­bat el forat ines­pe­rat de la Sala Gran i neix amb totes les ganes d’agra­dar. Aquesta història de ficció (que recull molts tes­ti­mo­nis anònims) és d’un diver­tit traç blanc. Pot­ser a la trama li manca des­con­fiança, però sap con­ta­giar aquest desig d’artista que es creu capaç de fer un gir al seu tre­ball. El TNC fa molt bé obrint-los les por­tes; ara cal que tro­bin una segona vida als tea­tres comer­ci­als de Cata­lu­nya i, per què no, de la Gran Via de Madrid.

Ànima és la veu que con­vida a seguir; el desig, i creure que és pos­si­ble. A cada defa­lli­ment de la rea­li­tat, apa­reix una sor­tida per la qual el camí encara és pos­si­ble. La victòria no és a la meta, sinó cada cop que se supera un obs­ta­cle. El text de Blanca Bar­da­gil deu haver tin­gut molts can­vis en el procés. Per exem­ple, queda des­a­pro­fi­tat dramàtica­ment l’orfan­dat de les dues ger­ma­nes o els bes­sons de la ger­mana gran (que és mare sol­tera). En rea­li­tat, la peça s’ha cen­trat en la per­se­cució del somni de la ger­mana petita a con­ver­tir-se en ani­ma­dora amb Walt Dis­ney i la saba­te­ria de seguida queda arra­co­nada. El que es podria con­si­de­rar com a idees que que­den pen­ja­des, cal valo­rar-ho com a accep­tació a renúncies per con­den­sar el musi­cal en una idea que fun­ci­oni com un ven­da­val, xuclant tot el que troba al davant. L’esce­no­gra­fia és fan­ta­si­osa. La core­o­gra­fia és bri­llant i té moments per a un claqué emo­tiu. La comèdia ser­veix un embo­lic enginyós i alhora una acció tre­pi­dant. No deixa des­ple­gar sub­tra­mes però res­pira aquell salu­da­ble des­ver­go­nyi­ment dels Egos Tea­tre (La casa sota la sorra, El crim de lord Art­hur Savile). El mèrit d’Oriol Burés i la resta de l’equip és que han dei­xat volar la ima­gi­nació. I hi ha un regust que navega de musi­cals i comèdies de Hollywood (Ningú no és per­fecte) als musi­cals con­tem­po­ra­nis.

El viatge de la com­pa­nyia és paral·lel al de Greta, la pro­ta­go­nista (Paula Malia, versàtil). L’actriu ja havia demos­trat el seu joc acto­ral a Els Wat­son i La mala dicció. La posi­tiva i seduc­tora Mina (Diana Roig) s’eri­geix en una amiga bri­llant. També fun­ci­ona el to dramàtic de la ger­mana (Aina Sánchez), la decepció per ser una enga­nyada (Clara Solé) i la con­fiança que el mas­clisme es pot superar en una gene­ració (Anna­bel Totu­saus). Els per­so­nat­ges mas­cu­lins llu­ei­xen més comi­ci­tat: Oriol Burés (Wal­ter) i Víctor G. Casa­de­munt (el xicot que sap modu­lar el seu futur) es guar­den uns bons gags. També treu petroli Toni Viñals d’un entu­si­asta exhi­bi­dor de pel·lícules.