Fatxes (i fatxendes) a l’escena dels Països Catalans

Fa quasi mig segle de la fi de la dictadura i, avui, el teatre contemporani dels Països Catalans segueix parlant del feixisme. No ho fan els artistes que van patir la repressió, sinó companyies que han nascut molt més tard. Però si ho recorden és perquè senten que el feixisme, avui, en plena democràcia (aparentment consolidada), els segueix esbufegant darrere l’orella. Com una incòmoda amenaça, com una demostració que aquell monstre continua amb impunitat campant al seu aire. A Barcelona, han coincidit aquests dies La terreta (en cartell fins aquest diumenge a la Sala Fènix), en què lamenten la gentrificació del Cabanyal (i l’angúnia pels espanyolistes que queden per muntar brega cada 9 d’octubre), i Dama dictadura. En aquesta ocasió, Hermanas Picohueso fan tot un retrat de Carmen Polo, la Collares. L’obra, que s’ha vist puntualment al festival Escena Poblenou (dues funcions a la Sala Beckett), tornarà a fer una estada al Tantarantana el mes de gener vinent. En aquest treball, paral·lelament a un buidatge de l’hemeroteca de l’Hola dels anys de la dictadura, ho salpebren amb els assassinats feixistes, atacant negres i també homosexuals només per la seva condició de ser-ho. Roberto G. Alonso va presentar Jo, travesti al Grec del 2023 (i en gira fins fa quatre dies), una peça de docuficció en què parlava del transvestisme en la dictadura i també del seu gust per transvestir-se a l’escena. Parlant dels que el règim detenia i enviava a la Model (des de Pirondello a Ocaña, Violeta la Burra, Carmen de Mairena, Ángel Pavlovsky o Nazario) “per expiar els pecats”, també advertia que hi ha molts prejudicis i que els atacs homòfobs són el pa de cada dia. De fet, el mateix Roberto G. Alonso va ser víctima d’un atac el mateix dia que anava a presentar la temporada de l’espectacle al Brossa.

El feixisme que explica Anna Cervelló des del País Valencià té molt de patriotisme espanyol, de voler mantenir el seu estatus de privilegi com a llengua dominant al carrer, i de defensar un capitalisme que va convertint els rics en més privilegiats mentre la resta es va empobrint dia a dia. Només la militància i la necessitat de reivindicar tant la cultura com la festa fan que la música vinguda del País Valencià hagi sacsejat, per a bé, tot l’entorn cultural. Hermanas Picohueso (tot i el seu nom castellà fan denúncia constant dels abusos del capitalisme i el monocultiu cultural a causa del turisme) troben un pont entre les imatges ridícules del No-Do amb els terribles crims perpetrats pel feixisme en un país democràtic europeu. És cert que els vots de Vox han forçat els governs del PP als dos territoris. És un cruel termòmetre de la legitimació democràtica del feixisme.

Leo Bassi també va ser dissabte passat a l’Escena Poblenou. Ell és un bufó que ha rebut sovint la crítica a les portes dels teatres on ha actuat. S’hi han presentat comunitats cristianes a resar per incomodar el públic que anava a veure obres com La revelación. El 2006, fins i tot, li van posar una bomba casolana al camerino mentre actuava al Teatro Alfil. Per sort, un vigilant de la sala va veure que el terrorista sortia corrent i va apagar la metxa abans que esclatés. Si Leo Bassi va fer un viatge pel Fòrum de les Cultures el 2004 amb un autobús criticant a tort i a dret la seva hipocresia, el 2006 va fer una ruta per ensenyar el pitjor de Madrid. En aquella ruta, grups d’ultradreta esperaven la comitiva amb insults i banderes espanyoles preconstitucionals. Doncs Bassi, a 70 años, prefereix riure’s de si mateix. I només al final fa un al·legat contra la invasió israeliana d’aquestes mesos, un feixisme implantat dins del govern. Als Països Catalans es constata que hi ha una classe benestant, fatxenda, que es va enriquir en el franquisme i que malda per seguir dominant.