Conseqüències d’una nova pandèmia

Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és un professor de biologia i escriptor que s’ha fet un nom a la literatura catalana tant per la seva obra de ciència-ficció com de gènere negre, a més de ser autor d’una desena de títols de LIJ. La seva darrera publicació per a adults, Àcars, és una obra de ciència-ficció (temporalment l’acció se situa entre 2037 i 2050, com apunten referències de les pàgines 25, 36 i 119) que hem de catalogar entre la novel·la i la narració breu, com el mateix autor ens adverteix en una nota preliminar (p. 12-13): “però més que una novel·la, pretenia escriure un seguit de narracions que arranquessin d’un mateix fet i que compartissin personatges i escenaris.”

I Àcars és això: un conjunt d’onze narracions, distribuïdes en dos blocs (“Nit de Sant Joan” i “Després del solstici”) de cinc cadascun més un epíleg (publicat anteriorment, com ens adverteix una nota final, p. 147), que arrenquen d’un mateix fet, que sintetitza molt bé, i en un llenguatge col·loquial, un dels personatges: “una bestiola que se’t fica per dins, sota les ungles, pels forats del cos, i quan t’arriba al cor et continua devorant.” (p. 32). Són uns àcars que els científics anomenen Sarcoptes miocardis i que en pocs dies s’han escampat per la ciutat de Barcelona i hi causen una mortaldat que fa que les autoritats (el president de la República i els consellers, assessorats per científics) hagin de prendre mesures dràstiques: fer que tota la població s’instal·li al carrer, per poder eliminar de pisos i locals tot allò que pot albergar àcars: coixins, catifes, matalassos, llibres... Per això l’operació s’anomena Fahrenheit i els bombers (sobretot un, en Joel, que és protagonista i narrador en primera persona de quatre de les narracions) hi tenen tant pes, com en la novel·la de Ray Bradbury.

L’escenari, ja l’he apuntat, és Barcelona (carrers, places, parcs i platges amb noms ben concrets) i voltants (Collserola, per exemple). Pel que fa als personatges, a més dels bombers ja esmentats, n’hi trobem una bona colla i d’allò més diversos: una sensesostre, la Malena Ruiz, i el seu gos Bingo; l’Isidre i la Joana, ella amb demència senil, que prendran una decisió radical; en David Pou i els seus fills; l’Imran Faruk, el científic aracnòleg que trobarà l’àcar causant de la pandèmia i en proposarà el nom; etc.

Com diu l’autor a la nota inicial esmentada: “Un confinament plàcid a casa no té tanta força com que es giri la truita: tothom al carrer. Una situació que facilita una dissecció més profunda de la naturalesa humana, que crec que és el que ha d’ambicionar la literatura.” I se’n surt, certament, ja que el pas del temps i l’empitjorament de la situació fa sortir la part més fosca i bestial de l’ésser humà, com es veu, sobretot, en el segon bloc, amb escenes d’una gran brutalitat i deshumanització, al costat d’algunes de plenes de tendresa, val a dir-ho.

Una obra certament angoixant, gosaria dir que pessimista i tot ja que tenim la sensació que no se salva cap dels protagonistes, dels quals a més ens agradaria saber moltes coses més; una obra d’aquelles que ens fan reflexionar sobre la naturalesa humana i sobre si és aquest el futur que volem. Una bona obra que ens hauria agradat, per fer-la rodona del tot, que hagués passat per un bon corrector d’estil o un bon editor que n’hagués esporgat alguns errors que per desgràcia cada vegada més sovint trobem en llibres publicats.