Un conte d’amor en temps de guerra

Com reconeix el seu director, el pakistanès Usman Riaz, El artista del cristal (The Glassworker) s’inspira en el cinema d’animació de l’estudi Ghibli, fundat per Hayao Miyazaki. No només pel fet que està dibuixada a mà, sinó potser també per un cert esperit humanista i, sens dubte, pacifista: relata la història d’un bufador de vidre (Vincent) i d’una violinista (Alliz) que, enamorats de molt joves, s’han de separar a causa d’una guerra.

El cas és que, essent músic, Riaz ha creat una productora, Mano Animation Studios, per fer possible la primera pel·lícula animada dibuixada a mà realitzada al Pakistan, que l’ha proposada com a candidata a l’Oscar. Té, però, una coproducció dels Estats Units i, parlada en anglès, s’ambienta en una ciutat imaginària, al·legòrica, anomenada Waterfront.

Sense una localització, doncs, precisa i també semblant atemporal, els rostres dels seus personatges estan dibuixats sense trets identitaris, mentre que els noms són d’origen divers: com si representessin la humanitat. O tot plegat correspon al desig de fer un conte emotiu per a tots els públics?

Tanmateix, sense especificar-se el context geopolític, la guerra innominada pot evocar els conflictes entre l’Índia i el Pakistan o la guerra civil pakistanesa entre la part occidental i l’oriental, esdevinguda l’estat de Bangladesh. Tant se val. De manera retrospectiva, en principi a través d’una carta d’Alliz llegida passat el temps per Vincent sense que prevalgui el punt de vista de la noia i creant-se així una certa confusió narrativa, allò que es vol explicar és una història d’amor obstaculitzada per una guerra que du a posicions enfrontades: Thomas, un home vidu que inicia el fill en l’artesania del vidre bufat, és pacifista; mentre que el pare d’Alliz és un cap militar i la mare una bel·licista classista. També es parla de l’art que ajuda a viure i fins de si, com ell creu perquè crea les peces de vidre, Vincent és més artista que Alliz perquè ella només interpreta obres alienes.