“Les infermeres brigadistes tenien unes fortes conviccions polítiques”

El tema de la guerra sem­pre va estar molt pre­sent a casa, però sense par­lar-ne. Quan se’n par­lava, es feia bàsica­ment per recor­dar el pati­ment de la meva àvia, que va haver de sobre­viure sola amb qua­tre nenes peti­tes. Les referències al meu avi, que havia estat alcalde repu­blicà i va estar tan­cat vuit anys a la presó Model, eren ine­xis­tents. Quan a la meva àvia materna li van diagnos­ti­car l’Alz­hei­mer, els oblits van dei­xar lloc a l’absència total de parau­les. Anys després, quan la meva àvia i el meu pare eren morts, l’Alz­hei­mer va tor­nar a fer acte de presència, en aquest cas en la meva mare. Va ser una experiència molt dura i vaig pen­sar que la tesi i el lli­bre eren una forma d’omplir els silen­cis i acos­tar-me a una rea­li­tat que d’alguna manera elles havien vis­cut i el meu avi també va viure. A part, que el meu altre avi era falan­gista i sen­tia la neces­si­tat de con­ci­liar aquests dos ele­ments, de no situar-me en un extrem.

Quan vaig començar a tre­ba­llar en la tesi vaig com­pro­var que din­tre de les bri­ga­dis­tes hi havia mol­tes espa­nyo­les. De fet, estem al final de la guerra i algu­nes estran­ge­res havien tor­nat als seus països d’ori­gen. Vaig començar a bus­car infor­mació sobre les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals i, a part dels escrits que vaig tro­bar als arxius de la Bri­gada Abra­ham Lin­coln, cus­to­diat per la bibli­o­teca Tami­ment de Nova York, on hi ha una gran quan­ti­tat de mate­rial reco­pi­lat per una dona que havia estat cap d’infer­me­ria i cap dels hos­pi­tals nord-ame­ri­cans, la Fede­rica Mar­tin, una part impor­tant la vaig reco­llir a l’Arxiu Esta­tal Rus d’Història Soci­o­política de Mos­cou, que a més a més es pot con­sul­tar on line i molts dels docu­ments estan en cas­tellà. Quan vaig començar a bus­car aques­tes fonts, vaig començar a pren­dre consciència que tro­bava infor­mació sobre estran­ge­res però, en canvi, era pràcti­ca­ment impos­si­ble tro­bar-ne de per­so­nes d’aquí. Per tant, el tes­ti­moni és a par­tir sobre­tot de les ame­ri­ca­nes i de la infer­mera fran­cesa Fanny Bré. Jus­ta­ment van fer una expo­sició sobre Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals a París i es va donar a conèixer un dels docu­ments que ella va escriure sobre la seva estada a Espa­nya titu­lat Ser­vice sani­taire. Mur­cie-Villa Paz-Vich. Va expli­car tot aquest recor­re­gut, però a més a més era una per­sona bas­tant sig­ni­fi­cada del Par­tit Comu­nista. Per tant, quan hi havia difi­cul­tats ho comu­ni­cava als seus coman­da­ments. Aquest mate­rial, tot i no ser un die­tari, em va donar molta infor­mació sobre les infer­me­res que hi havien tre­ba­llat durant la guerra.

D’entrada, a les infer­me­res els costa molt escriure. És una guerra i al cen­tre hi havia els homes i sem­bla que només era impor­tant el que pas­sava al front de guerra. Una de les coses curi­o­ses és que ini­ci­al­ment vaig pen­sar que tro­ba­ria la feina que feien les infer­me­res, la seva acti­vi­tat assis­ten­cial, docent o de gestió. Però la gran sor­presa, el que més em va agra­dar, és l’acti­visme d’aques­tes dones. Sí que van venir aquí per tenir cura dels ferits, però també perquè tenien unes for­tes con­vic­ci­ons polítiques. La gran majo­ria for­mava part d’una orga­nit­zació sin­di­cal o política. I això es res­pira, per exem­ple, en els infor­mes que escri­via set­ma­nal­ment el comis­sari polític de l’hos­pi­tal, Mau­rice Sau­vard. Vaig tenir molta sort perquè parla de la par­ti­ci­pació d’aques­tes dones en aques­tes acti­vi­tats poli­ti­co­cul­tu­rals. I és clar, aquesta ves­sant acti­vista de les infer­me­res la veri­tat és que està molt poc explo­rada. És com si en el moment de fer d’infer­me­res, tota la seva part ideològica des­a­pa­regués. I en aquest cas veies que no. A part, que mol­tes d’elles eren jue­ves. Lla­vors això també ho vaig tro­bar molt sig­ni­fi­ca­tiu, però ho entens per­fec­ta­ment, perquè hi havia un gran aug­ment dels movi­ments d’extrema dreta. Mol­tes d’elles, o bé els seus pares, havien hagut d’emi­grar cap a França o cap als Estats Units. I veies que tenien claríssim que el que passés a Espa­nya podia sig­ni­fi­car el pre­ludi d’una guerra mun­dial, com real­ment va pas­sar.

Algu­nes d’elles van con­ti­nuar vin­cu­la­des amb el par­tit polític al qual esta­ven afi­li­a­des –la gran majo­ria eren del Par­tit Comu­nista–, però després de la Guerra Civil o de la Segona Guerra Mun­dial se’n van des­vin­cu­lar. Però totes elles van con­ti­nuar impli­ca­des en la lluita con­tra el fei­xisme o con­tra la inter­venció dels Estats Units en dife­rents països. Si avui aques­tes dones fos­sin vives, segu­ra­ment les tro­baríem pro­tes­tant con­tra la invasió de Gaza o d’altres con­flic­tes que hi ha. De for­mes dife­rents, però els con­flic­tes i les ten­si­ons que les va moure a impli­car-se encara són pre­sents.

A l’hos­pi­tal hi havia una noia que ales­ho­res tenia uns quinze anys i va fer un cur­set d’infer­me­ria a Vic. Es deia Sole­dat Ralló i era de Vic. Després d’aca­bar la tesi vaig poder con­tac­tar amb la filla d’aquesta senyora vin­cu­lada amb l’hos­pi­tal. Josep Maria Vila­seca, que és metge i va fer el doc­to­rat sobre l’hos­pi­tal de la Santa Creu de Vic, li va fer una entre­vista. La filla de la Sole­dat em va donar molts ànims per con­ti­nuar tot aquest procés. Però ràpida­ment vaig veure que aquesta tesi no la podia cen­trar en tes­ti­mo­nis, perquè no me’n sor­ti­ria.