Com anuncia el mateix teatre, per Nadal ha tornat al Liceu Madama Butterfly, una aposta segura pel que fa a la resposta del públic: és innegable l’atractiu (i la bellesa) de molts passatges de l’òpera de Puccini, un compositor amb una gran capacitat per a l’expressió emotiva que, a vegades de sobte, puja amb una intensitat desbordant. I sí, mentre la música mateixa es basa en la repetició amb variacions, no ens cansaríem mai d’escoltar allò que ens agrada: volem fer-ho una i altra vegada. Tot i això, també es pot estar obert a alguna cosa nova, però la programació del Liceu (i potser la de bona part dels grans teatres d’òpera) pràcticament ho ignora: com si no s’hi atrevís prou, encara que de tant en tant estreni una òpera, en recuperi una que no forma part del repertori habitual o faci una mica de cas a la modernitat operística; això com si donés per fet que el públic només vol sempre el mateix i, en el cas que així fos, renunciés a proposar-li coses noves, o almenys diferents, que potser eixamplin els seus gustos.

La qüestió és que, anunciant-se una altra Traviata per després, Madama Butterfly ha tornat al Liceu i, a més, ho fa amb un muntatge escènic dirigit per Moshe Leiser i Patrice Caurier que, co-produït pel Covent Garden, és la quarta vegada que s’hi representa en divuit temporades. Basada en l’austeritat formal de la tradició teatral japonesa, l’escenografia és minimalista amb un fons de portes corredisses que s’obren amb l’arribada de Cio-Cio-San i acompanyants a la casa comprada pel tinent Pinkerton (l’exèrcit nord-americà hi vigilava a l’època els acords comercials amb el Japó que havia forçat amb la seva mateixa presència a les costes de l’extrem Orient) mentre que pràcticament es tanquen al II Acte, quan l’enganyada papallona espera il·lusòriament el retorn del seu marit, que s’hi ha casat de mentida, i es reobren al final quan reapareix el militar amb la seva esposa de veritat, que és nord-americana, abans de cloure’s en el moment del suïcidi de Butterfly. El muntatge escènic té una certa elegància, però potser és una mica monocord i sobretot està força vist: ja que es va recorrent a aquesta òpera de Puccini, seria interessant una altra proposta. De fet, el que he exposat fins ara té a veure amb el fet que, com pot passar en altres llocs, la reposició de Madama Butterfly ha dut a qüestionar si té sentit seguir representant una obra que, a més de reflectir certs clixés sobre la visió occidental que converteix allò oriental en exòtic, suposadament sublima el sacrifici d’una dona submisa a un home que així encarna un arquetip. O si, en tot cas, tot això s’ha d’explicar als espectadors o remarcar en la posada en escena.

Soc del parer que no s’han de cancel·lar les obres, però que, contextualitzant-les, poden repensar-se, qüestionar-se, i, com d’alguna sempre es fa fins en el cas d’una posada en escena clàssica, aportar-hi noves lectures des del present. El cas, però, és que a vegades en les mateixes obres ja hi és la mirada crítica que s’hi vol afegir per qüestionar-les: tot és a la vista si es vol veure. Intentaré explicar-me pel que fa a Madama Butterfly. Des del primer moment, en la conversa amb el cònsol (Sharpless) dels EUA a Nagasaki, Pinkerton deixa clar que, comprant-la, vol gaudir d’una noieta mentre és al Japó; també que, vivint Cio-Cio-San en la misèria que l’ha dut a fer de geisha, hi ha qui la ven i així se n’aprofita, i que, rebutjada pels seus (l’oncle bonze, monge budista, la maleeix), està condemnada a la solitud i la manca de recursos que fa que ella consagri la seva vida a un home que, seduint-la i abandonant-la, és tan covard que ni és capaç de trobar-s’hi quan vol robar-li el fill. Potser m’equivoco, però m’atreveixo a dir-ho: l’òpera de Puccini, més que exaltar una dona sacrificada per amor, mostra una víctima de l’engany, la cobdícia, el rebuig, la idea de l’amor.

He assistit a una representació de la nova i vella Madama Butterfly amb el repartiment principal: Sonya Yoncheva és una soprano intensa amb força dramàtica, però potser mancada de certa subtilitat i delicadesa per afrontar alguns passatges de Cio-Cio-San; el tenor Matthew Polenzani aborda Pinkerton amb dignitat (cosa que no té el personatge) i resulta convincent quan atrapa la papallona en el cèlebre duo Bimba, bimba, non piangere; entre els secundaris amb pes, assumeixen els seus rols amb precisió Annalisa Stroppa (Suzuki) i Lucas Meachem (Sharpless). Tot el repartiment és més que correcte.

Pel que fa a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu , la direcció del xilè Paolo Bortolameolli sembla confiar en la bellesa de la música de Puccini: la transmet, però com qui ho dona per fet.