A propòsit d’una ‘papallona’ enganyada

Com anun­cia el mateix tea­tre, per Nadal ha tor­nat al Liceu Madama But­terfly, una aposta segura pel que fa a la res­posta del públic: és inne­ga­ble l’atrac­tiu (i la bellesa) de molts pas­sat­ges de l’òpera de Puc­cini, un com­po­si­tor amb una gran capa­ci­tat per a l’expressió emo­tiva que, a vega­des de sobte, puja amb una inten­si­tat des­bor­dant. I sí, men­tre la música mateixa es basa en la repe­tició amb vari­a­ci­ons, no ens can­saríem mai d’escol­tar allò que ens agrada: volem fer-ho una i altra vegada. Tot i això, també es pot estar obert a alguna cosa nova, però la pro­gra­mació del Liceu (i pot­ser la de bona part dels grans tea­tres d’òpera) pràcti­ca­ment ho ignora: com si no s’hi atrevís prou, encara que de tant en tant estreni una òpera, en recu­peri una que no forma part del reper­tori habi­tual o faci una mica de cas a la moder­ni­tat operística; això com si donés per fet que el públic només vol sem­pre el mateix i, en el cas que així fos, renunciés a pro­po­sar-li coses noves, o almenys dife­rents, que pot­ser eixam­plin els seus gus­tos.

La qüestió és que, anun­ci­ant-se una altra Tra­vi­ata per després, Madama But­terfly ha tor­nat al Liceu i, a més, ho fa amb un mun­tatge escènic diri­git per Moshe Lei­ser i Patrice Cau­rier que, co-produït pel Covent Gar­den, és la quarta vegada que s’hi repre­senta en divuit tem­po­ra­des. Basada en l’aus­te­ri­tat for­mal de la tra­dició tea­tral japo­nesa, l’esce­no­gra­fia és mini­ma­lista amb un fons de por­tes cor­re­dis­ses que s’obren amb l’arri­bada de Cio-Cio-San i acom­pa­nyants a la casa com­prada pel tinent Pinker­ton (l’exèrcit nord-ame­ricà hi vigi­lava a l’època els acords comer­ci­als amb el Japó que havia forçat amb la seva mateixa presència a les cos­tes de l’extrem Ori­ent) men­tre que pràcti­ca­ment es tan­quen al II Acte, quan l’enga­nyada papa­llona espera il·lusòria­ment el retorn del seu marit, que s’hi ha casat de men­tida, i es reo­bren al final quan rea­pa­reix el mili­tar amb la seva esposa de veri­tat, que és nord-ame­ri­cana, abans de cloure’s en el moment del suïcidi de But­terfly. El mun­tatge escènic té una certa elegància, però pot­ser és una mica mono­cord i sobre­tot està força vist: ja que es va recor­rent a aquesta òpera de Puc­cini, seria interes­sant una altra pro­posta. De fet, el que he expo­sat fins ara té a veure amb el fet que, com pot pas­sar en altres llocs, la repo­sició de Madama But­terfly ha dut a qüesti­o­nar si té sen­tit seguir repre­sen­tant una obra que, a més de reflec­tir certs clixés sobre la visió occi­den­tal que con­ver­teix allò ori­en­tal en exòtic, supo­sa­da­ment sublima el sacri­fici d’una dona sub­misa a un home que així encarna un arque­tip. O si, en tot cas, tot això s’ha d’expli­car als espec­ta­dors o remar­car en la posada en escena.

Soc del parer que no s’han de can­cel·lar les obres, però que, con­tex­tu­a­lit­zant-les, poden repen­sar-se, qüesti­o­nar-se, i, com d’alguna sem­pre es fa fins en el cas d’una posada en escena clàssica, apor­tar-hi noves lec­tu­res des del pre­sent. El cas, però, és que a vega­des en les matei­xes obres ja hi és la mirada crítica que s’hi vol afe­gir per qüesti­o­nar-les: tot és a la vista si es vol veure. Inten­taré expli­car-me pel que fa a Madama But­terfly. Des del pri­mer moment, en la con­versa amb el cònsol (Shar­pless) dels EUA a Naga­saki, Pinker­ton deixa clar que, com­prant-la, vol gau­dir d’una noieta men­tre és al Japó; també que, vivint Cio-Cio-San en la misèria que l’ha dut a fer de geisha, hi ha qui la ven i així se n’apro­fita, i que, rebut­jada pels seus (l’oncle bonze, monge budista, la male­eix), està con­dem­nada a la soli­tud i la manca de recur­sos que fa que ella con­sa­gri la seva vida a un home que, seduint-la i aban­do­nant-la, és tan covard que ni és capaç de tro­bar-s’hi quan vol robar-li el fill. Pot­ser m’equi­voco, però m’atre­veixo a dir-ho: l’òpera de Puc­cini, més que exal­tar una dona sacri­fi­cada per amor, mos­tra una víctima de l’engany, la cobdícia, el rebuig, la idea de l’amor.

He assis­tit a una repre­sen­tació de la nova i vella Madama But­terfly amb el repar­ti­ment prin­ci­pal: Sonya Yonc­heva és una soprano intensa amb força dramàtica, però pot­ser man­cada de certa sub­ti­li­tat i deli­ca­desa per afron­tar alguns pas­sat­ges de Cio-Cio-San; el tenor Matt­hew Polen­zani aborda Pinker­ton amb dig­ni­tat (cosa que no té el per­so­natge) i resulta con­vin­cent quan atrapa la papa­llona en el cèlebre duo Bimba, bimba, non pian­gere; entre els secun­da­ris amb pes, assu­mei­xen els seus rols amb pre­cisió Anna­lisa Stroppa (Suzuki) i Lucas Meac­hem (Shar­pless). Tot el repar­ti­ment és més que cor­recte.

Pel que fa a l’Orques­tra Simfònica del Gran Tea­tre del Liceu , la direcció del xilè Paolo Bor­to­la­me­o­lli sem­bla con­fiar en la bellesa de la música de Puc­cini: la trans­met, però com qui ho dona per fet.