No tots els actors del món poden dir que han rebutjat participar en una pel·lícula de James Bond. Sergi López, sí. I ho reconeix amb tota la calma. No per fardar, com en diem a les comarques gironines, sinó perquè ell és així: només escull el que li agrada, sense cap estratègia marcada. Instint? Pel cineasta que hi ha rere el projecte? Ni això: “Normalment, no en tinc ni fava, de qui és el director, si no hi he treballat anteriorment.” Simplement, escull els projectes –que no són pocs els que li ofereixen– si el guió l’atrau d’alguna forma. Com dèiem: “Fer de militar malvat en una pel·lícula sobre un espia feixista reclutat per l’imperi britànic, que mata impunement per després prendre’s un martini tan tranquil ell... Ho vaig pensar fredament, imaginant-me que fos el contrari, un agent secret amb gel·laba, i no podia dir res més que no, que passo.” Així és com va rebutjar encarnar el paper d’un dels enemics de l’agent 007 que li van proposar enviant-li un guió titulat B 22. La pel·lícula es va estrenar com Quantum of Solace.

Aquesta anècdota, com tantes d’altres que té l’actor de Vilanova i la Geltrú, les explicava l’altre dia mentre sopava amb els seus bons amics del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestionen el Cinema Truffaut (que aquest any compleix 25 anys, i en Sergi n’és, de fa temps, un habitual als actes), durant un descans entre la presentació i el col·loqui que va fer de Sirat, aquesta pel·lícula que s’està convertint en un autèntic fenomen cinematogràfic que ni ell mateix s’avé a entendre. No per res, sinó perquè tampoc diu d’entendre de cinema, ni com ha arribat aquell actor “que només volia ser i fer el pallasso (professional)” i s’ha convertit en l’actor català més internacional. També –compte amb la dada!– en l’intèrpret que ha participat en més pel·lícules seleccionades a la secció oficial del prestigiós Festival de Canes. En total, 10 vegades, una més que Juliette Binoche, l’actriu que aquest any ha presidit el jurat que va acabar atorgant un premi a la pel·lícula en qüestió, Sirat. Aquesta que fins i tot els amics del seu poble –d’en Sergi, s’entén– volen anar a veure. “Mira que s’han estrenat totes les meves pel·lícules a Vilanova i no hi havien vingut mai, o poca gent!”, se’n fot, ressaltant com de sorprenent és l’èxit “espaterrant” que està tenint aquest film trencador i colpidor, per molt místic que sigui.

A la pregunta de quin és el secret del seu èxit professional, de tenir una carrera tan variada i prolífica des que el 1997 va estrenar aquell Western de Manuel Poirier, ell mateix no hi troba explicació, però assegura que és plenament conscient que tingut una “sort immensa” de poder pujar-se a aquesta “muntanya russa” que és la seva professió. “He superat no dos, sinó quatre pobles els meus somnis”, confessa. I això que diu que fa el que li diuen quan el contracten per fer una pel·lícula. Continuant amb Sirat, per exemple, explica que va implicar-se molt en un film que és col·lectiu i que van saber inspirar-se mútuament amb la resta de components del repartiment, tots actors no professionals que enfrontaven la manera d’actuar d’una manera més innocent. “Em vaig inspirar en ells, i si ells estaven acollonits, jo també.” Una modèstia que el director de direcció del film, Albert Auladell, matisa tot afegint-hi que Sergi López té unes taules i una tècnica que no tenien els altres, però que la seva generositat, empatia i saber fer les compartia amb la resta. La sensació de família que projecten a la pel·lícula certament traspua.

També hi ajuda, encara que sembli contradictori, com bé va explicar Sergi López, que durant el rodatge va haver-hi molta comunió, fins al punt que va gaudir molt de l’experiència, d’aquest viatge físic, metafísic i emocional que projecta la pel·lícula de Laxe. I és que, malgrat el patiment del personatge per aquest trajecte existencial pel desert del Marroc a la recerca del rastre fantasmagòric d’una filla perduda que el conduirà a patir un dolor encara més extrem, ell s’ho va passar teta participant en aquesta aventura.

Una actitud, com sempre, positiva amb tot el que fa i mantenint-se proper a tot aquell que l’envolta. En podem donar constància amb dues anècdotes més, una narrada per ell i l’altra que vam testimoniar durant el sopar. Explicava que, durant aquesta estada a Canes, a l’ascensor de l’hotel Majestic es va trobar amb Catherine Deneuve i no es va estar de saludar-la pel respecte que li té, tot excusant-se per la molèstia i pensant-se que ella no sabria qui era aquell pesat. “Home, Sergi, com vols que no et recordi?”, li va reblar, tot fent-li dos petons. L’única vegada que van coincidir junts va ser en el rodatge de Potiche de François Ozon (2010), en què en Sergi tan sols intervenia en una escena curta fent de camioner espanyol. Això venia a propòsit que, just abans, Guillem Terribas el presentava a la cambrera com “l’actor més famós de Catalunya”. Després de dubtar, la noia va preguntar si era l’actor que sortia a Sirat. En Sergi, a qui la fama li rebufa, per no dir que l’incomoda, però no la simpatia ni la proximitat, va respondre: “Bones, em dic Sergi, com et dius tu?” La Jordina, com nosaltres fa temps, va descobrir que en Sergi, Sergi López, no deixa de ser un dels nostres.